Una vesprada de Nadal, amb la llum ja baixa i aquell silenci estrany que només tenen els dies festius quan encara no ha arribat ningú, he tornat a posar The Professionals (1966), dirigida per Richard Brooks. No perquè tinguera ganes de westerns, ni de revolucions mexicanes, ni de mercenaris amb consciència tardana. L’he posada perquè és Nadal. I hi ha coses que, si no les fas per Nadal, sembla que no acaben d’existir. A casa dels pares, quan encara vivien, un parell de pel·lícules venien amb el calendari. Com el torró dur, com el fred que no feia, com el soroll de la cassola a la cuina. The Professionals i Gilda. Una darrere l’altra, o una avui i l’altra demà, però sempre per Nadal. Rita Hayworth amb aquell guant etern i Burt Lancaster amb la cara de qui ja ha vist massa món per creure en res. Ens atreien els temes que tractaven: la revolució sempre volguda però que sempre acaba com acaba; l’amistat que es torça; la lleialtat que costa; la dignitat que es defensa quan ja no queda res més. I això dels mercenaris amb “consciència tardana”: gent que fa la faena perquè toca, perquè els paguen, però que al final —massa tard, sempre massa tard— descobreixen que encara els queda algun principi que els cou per dins. Gilda (1946), dirigida per Charles Vidor, no és només una pel·lícula, és un misteri. No parla d’amor, almenys no d’aquell amor net i ordenat dels contes. Parla d’allò que passa quan dues persones s’estimen malament: de l’amistat que ens fa mal, de la gelosia que ho embruta tot, de la dependència, de la por, de la necessitat de ser vist i, alhora, de fugir. Ningú no té raó del tot, ningú no és innocent del tot, ningú no sap exactament què vol. I això ens fascina, perquè tots hem estat alguna vegada dins d’una història que no saps si és amor, venjança o simple necessitat de no estar sol. La mare feia punt de calceta mentre sonava la música, però mirava. Sempre mirava. Com si sabera que en aquella pel·lícula hi havia alguna veritat que no calia explicar, només compartir. El pare feia el mateix comentari cada any —sempre el mateix, com una rèplica del guió— i després callava, però jo sabia que també hi estava pendent, que aquell món en blanc i negre li removia alguna cosa que no deia mai en veu alta. Les veia amb el meu germà, Gonçal. Any rere any, com un pacte silenciós. Ell i jo, davant de la tele, repetint un ritual que no havíem triat, però que ens havia triat a nosaltres. Aquest text, al capdavall, també és per ell: per aquell Nadal compartit que encara dura, encara que ara cadascú mire les pel·lícules des d’una casa diferent.
Ara les veig sol. O gairebé. Perquè, en realitat, estic esperant el meu fill, que ha de vindre de Barcelona, i el rellotge avança amb aquella lentitud dramàtica que només tenen les arribades importants. La pel·lícula va corrent mentre jo faig veure que no mire el mòbil cada dos minuts. Nadal també és això: esperar algú mentre fas veure que tot és normal. Sempre he associat aquestes pel·lícules a les festes. Altres posen It’s a Wonderful Life, (1946) i ploren amb James Stewart. Jo preferisc mercenaris desencantats i dones que canten mentre tot s’ensorra. Supose que cadascú celebra Nadal com pot. O com li han ensenyat. The Professionals no va de bons i dolents, va de professionals, que és pitjor. Gent que fa bé la faena, encara que la faena siga indigna. I això, per Nadal, té un punt de veritat incòmoda. Quan la pel·lícula s’acaba, la casa continua en silenci.
Encara no ha arribat. Apague la tele. Pense en els pares, en aquell sofà eternament roig, però que ja no existeix, en Gilda començant sempre massa tard, en el mateix comentari del pare, en la mare fent veure que no mirava però mirava. Pense que Nadal és això: una repetició imperfecta, una tradició que sobreviu canviant de mans. El timbre sona. Ja està ací. Nadal, finalment, entra per la porta. I jo, com Burt Lancaster al final de la pel·lícula, faig veure que tot això no m’ha afectat gens. Però sí. Sempre afecta.
