Fa ja alguns mesos que alguns veïns de l’edifici compartim el neguit de no saber què passarà els propers mesos amb els nostres contractes de lloguer. En no res, farà cinc anys que vam entrar a viure en aquesta finca i la llei diu que al cap de cinc anys s’ha acabat el bròquil.
L’edifici té una entrada lletja que gairebé sempre està bruta, amb les parets ferides d’unes taques d’humitat blanquinoses com les que tenen els murs de les mines de sal. Per contra, està situada en un punt immillorable.
El cas és que vivim en un carrer a quatre passes del mar, aombrat tot l’any gràcies a la presència d’una dotzena de plataners gegants. Entre els mesos de setembre i juliol, el carrer, tancat a la circulació de vehicles, s’omple quasi tot el dia de xiquets que juguen mentre les mares i els mestres de l’escola que tenim enfront, seuen a matar l’estona a la terrassa del bar de baix. Sovint també s’apleguen els estudiants de la facultat de dret, els joves esportistes que venen a practicar en una pista a cel obert que hi ha allà mateix i, de tant en tant, alguna família de turistes que vagaregen perduts a la cerca de la ferotge tribu local.
Fa uns anys, aquest mateix indret era lloc de pas de prostitutes, clients i pinxos, una de les moltes goles fosques d’aquesta Barcelona de mil cares. Un indret penombrós i a evitar, com ho era també el Born o el barri de Sant Pere i Santa Caterina, on avui pul·lulen forasters de tota mena.
Ens agrada morir ací més que per gust, com semblaria, perquè no en tenim cap altra. Fet i fet, tots nosaltres vam arribar empentats per circumstàncies adverses i aquest indret és, simplement, el que vam tenir la sort de trobar i, sobretot, de poder pagar.
L. viu sol, com jo, i setmana sí, setmana no, té amb ell a la seua xiqueta. Jo també visc amb el meu fill, cada quinze dies, però. Tots dos ensenyem a la universitat matèries que estan a punt de caducar en aquest nou món de la intel·ligència diabòlica i del coneixement pragmàtic que ens vol fer empassar el capitalisme caníbal. Tots dos som divorciats i, en el passat, vam tenir vides aparentment arrelades en un entorn de seguretats inalterables. Pel que fa a P. i B., viuen amb els seus dos fills: A., d’uns quatre anys, i W., de divuit. Són treballadors, fills de treballadors, nets de treballadors… com nosaltres.
Els nostres apartaments no fan els seixanta metres quadrats. Tenen tres habitacions. Dues com el puny i una de bastant gran. Un menjador menut. Un sol bany amb un plat de dutxa i una cuina diminuta amb una eixida amb vistes a un enorme pati interior atrapat entre els edificis que conformen l’illa. Als nostres peus es disseminen unes quantes terrasses comunitàries, extensíssimes. S’albira també el pati d’una escola i, fins i tot, la piscina d’un bloc d’apartaments turístics on, de vegades, es pot veure prenent el sol alguna sirena escandinava mig nua o potser una matrona itàlica, un sicari rus o una escort belga, una colla de criatures enjogassades…
En res farà cinc anys que vam arribar. Ara mateix, estem en mans de la propietat i, el que és pitjor, sense un pla alternatiu a una inesperada pujada del preu de lloguer que, amb tota seguretat, ningú de nosaltres podria pagar. Fa uns anys això no ens haguera preocupat. Hi hauria hagut prou amb canviar de barri. Ara, en canvi, ni anant-se’n a Terrassa o Rubí aconseguiríem un habitatge amb un preu assequible. Fa uns anys potser haguérem valorat també comprar un pis. Amb els actuals preus, però, gairebé és una quimera posar-se en una hipoteca.
Els polítics parlen i parlen i parlen. Els fons voltor i grans propietaris compren i reformen i expulsen i s’enriqueixen. Les ciutats es fan grans i menudes, ara sí, ara no, com si foren una pell de bou que algú unfla bufant pel forat del cul. Quan es fan grans arriba tothom de tot arreu. Quan es fan menudes, els pobres s’ofeguen i han d’eixir corrents no se sap cap on.
Amb L. de vegades fem broma i diem que, si van mal dades ens podem instal·lar en un dels trasters que tenim al costat de casa. Sovint ens oblidem que en un d’aquells forats no fa massa hi va viure un xicot estranger fins que el van enxampar i el van fer fora. Parlem també, faceciosos, d’organitzar un soviet veïnal, però de seguida recordem que no tots els veïns són esquerranosos impenitents com nosaltres, ni tampoc necessàriament tenen menys diners. Al carrer fins i tot hi ha qui les darreres eleccions va votar els fills de putes de l’extrema dreta. Total, que si ens arriba una pujada de preu abusiva estem condemnats a viure un drama o bé a anar-se’n a morir a qualsevol poble de la Catalunya interior que ens accepte com a material humà d’acollida.
Mentre ens perdem en disquisicions i en converses fantasioses sobre el futur de la ciutat i, encara, de tota la humanitat, els turistes van passant camí de la mar carregats amb ombrel·les i cadiretes de platja. De vegades, en direcció inversa, una colla de joves estrangeres amb faldilles curtes i més pintades que unes geishes es dirigeixen cap al centre de la ciutat, a quatre passes, on els esperen un milió de restaurants per fer el brunch, el brinch i el branch… Moltes nits somie amb el pis del carrer Molí… o la casa de Ferran d’Aragó que va tombar a terra el llop del boom immobiliari… Somie cases grans i espaioses, passadissos infinits, una torre en el cim d’un turó elevat sobre una mar de sal.
No sé si els meus veïns tenen deliris semblants. Jo crec que sí, encara que callen i no ho diuen per no fer el ridícul com jo.
Definitivament, la ciutat ens ha convertit -i no tan sols a nosaltres- en espectadors moribunds d’una gran massacre perpetrada pels Fu Manxús financers escampats arreu del planeta i els avariciosos especuladors locals. Sabem que hi són, però no sabríem posar-los noms ni on anar a retre’ls compte. No tenim res a fer ni un lloc on deixar-nos caure morts.
