Dia de juliol botornós i un punt estrany per causa del maldormir. Darrerament, no hi ha manera d’aixecar-se a l’hora habitual i d’arrencar la jornada fent el mico una estona entre joves atlètics al costat dels quals dec semblar una mena de pingüí maldestre, massa entrat en anys per a acrobàcies. El cas és que m’adorm com l’algeps, de dia encara, i em passe la nit somiant que viatge a ciutats que no hauria pogut imaginar ni Italo Calvino. Somiant, també, amb cases que mai no tindre.
Les ciutats que somie tenen un tros de Nàpols i un de París, de Granada, del Berlín inabastable, de València… molts trossos de València. Les cases són enormes i molt velles, gairebé inhabitables. Algunes s’alcen en mig d’una platja infinita davant d’una mar d’aigües quietes de color verdós. D’altres, en el cor d’una trama urbana laberíntica que sembla que acaba de ser abandonada a correcuita pels seus habitants. En aquest abandonament plana l’ombra de la solitud o la d’una gran amenaça. També, malgrat tot, la de la salvació en un sentit mític. Fet i fet, els que se n’han anat ho han fet tots junts convocats per un messies per a no perir.
Són somnis recurrents que remeten, sens dubte, a un desig contradictori i, alhora, molt profund: moure’s i aturar-se. Moure’s per a fugir d’una realitat cansosa i cruel de la qual ets conscient que se’t menja la vida a mos redó, vull dir, la vida que encara et queda.
I aturar-se, per a descansar en un lloc exempt de provisionalitat. Ja hi ha prou de viure sempre pensant en el venciment del contracte de lloguer, en mudances èpiques, en reubicacions esgotadores, en haver de tornar una altra vegada més a guarnir l’indret on encauar-se.
Al llarg del matí treballe al despatx de l’apartament en afers estrictament burocràtics. Ho faig ofegat de calor, mig nu, de cara a una paret decorada de dalt a baix amb enganxines del Capità Amèrica, Iron Man, Spiderman, Thor, els X-Men i Hulk que degué posar el xiquet d’algun anterior inquilí, segurament els seus pares. A la taula hi ha piles de llibres i papers per on, de tant en tant, s’esmuny un peixet de plata. També hi ha fulls gargotejats amb notes inintel·ligibles, amb intents d’agenda. I notes escrites per altres en moments de llum que ara podrien semblar pietosos anuncis de comiat.
Al migdia baixe fins al cor de Poblenou i m’entaule en un local ambientat amb el personatge de Tintín i el seu univers. Dine tot sol i per pur desfici compartisc el moment a les xarxes. M’ho faig durar mentre pense que no és el començament d’estiu que havia planificat. I, d’altra banda, quina mandra pensar en aeroports, en multituds, en la calor… I quin consol saber que a sota mateix de casa, en un carrer prohibit al trànsit, tinc, sota l’ombra dels plataners, la terrassa de Liu que ve a ser una combinació de biblioteca i biergarten.
Després de dinar, assegut a la rambla que fendeix el barri, agafe el llibre de Josep Chambó, El somriure d’Heràclit (Vincle). Faig una lectura apressada d’unes primeres pàgines que parlen del paradís que fou la infantesa. De la necessitat de l’autor per a poder continuar vivint de tornar a aquell univers del carrer dels Mont, en Algemesí.
Ara i ací, absurdament envoltat de turistes que mengen pastissos amb combinats sense alcohol de colors estridents o que passegen mig nus fins a la mar, se’m fa estrany aquest retorn a través de les paraules a escenaris tan reconeixibles. Carrers de pobres. Carrers d’infants. Carrers d’innocent alegria. Carrers d’estiu. Carrers de canvi. Carrers canviats. Carrers d’amics. Carrers de pares i d’avis. Tornaré jo mai com ha fet l’autor d’aquest bellíssim llibre al cor d’aquell univers per a deslliurar-me del record de tants patiments?
Al meu voltant, en una estona, sense moure’m d’enlloc han canviat milions de coses. Ni jo mateix soc el qui era abans d’asseure’m en aquesta terrassa.
La vesprada llostreja mentre Heràclit s’entreté tatuant amb un spray les parets de la ciutat amb les seues sentències: en la circumferència, el principi i la fi coincideixen.
