La setmana passada vaig estar a Alcalà d’Henares per participar en la tercera edició del congrés Literatura i Franquisme. Ortodòxies i heterodòxies, que organitza l’equip dels professors Fernando Larraz i Diego Santos. Una de les característiques que cal destacar d’aquest congrés és la perspectiva oberta i pluridisciplinària des de la qual s’aborda l’objecte d’estudi, tant pel criteri ampli des del qual s’entén el concepte de literatura com pel fet que especialistes en textos de les diverses llengües de l’estat espanyol són ben rebuts i sovintegen les taules (i fins i tot les sessions plenàries) sobre les literatures en gallec, en basc o en català-valencià. Es converteix així en un valuós punt de trobada. De fet, aquesta edició va comptar amb una gran participació de representants de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, tant del departament de Filologia Espanyola com del de Filologia Catalana. És a dir, es trenca de fet l’equivalència entre literatura espanyola i literatura en castellà i això és sense dubte un element molt positiu i que va en la direcció correcta. Tant de bo transcendira la bambolla acadèmica.
La meua contribució transitava el límit de l’objecte d’estudi també en un altre sentit. Vaig aprofitar un expedient -en realitat dos, arreplegats en la mateixa carpeta- que vaig trobar escorcollant l’Arxiu General de l’Administració buscant una altra cosa. Un dels expedients el va rebre el diari Madrid en un moment en què en rebia molts. El motiu va ser la publicació el dia 13 de maig de 1968 d’una crònica del trasllat de la Mare de Déu a València que portava per títol «Pétalos de flor y octavillas en el traslado de la Virgen de los Desamparados» i que es feia ressò precisament d’aquest fet: «A la nube de pétalos, que desde los balcones forman una espesa cortina al paso de la imagen, este año se sumó otra de octavillas», que «abogaban por el uso del valenciano en los actos litúrgicos de la Iglesia» El segon expedient el va rebre un home fidel del règim, el director de Jornada, diari del Movimiento, que no era un altre que José Barberà Armelles, el pare de l’alcaldessa titular de l’abans anomenat Pont de les Flors, que va respondre amb un ressaltat anònim que portava per títol «Una información del diario “Madrid” totalmente falsa sobre la fiesta de la Virgen de los Desamparados» i que negava l’existència mateixa dels fulls volants, però que contribuïa, sense voler, a cridar l’atenció sobre la informació esmentada i, per tant, a incrementar la seua difusió especialment a la Ciutat de València.
Els expedients van ser arxivats, però, com és habitual en un règim tan burocràtic com el franquista, van generar documentació molt interessant. Destaca l’informe remés a Madrid pel delegat del Ministeri d’Informació i Turisme, l’ínclit Joaquín Ríos Capapé, a requeriment de l’instructor del Ministeri. En ell exculpa, com no podia ser d’una altra manera, José Barberà destacant la seua fidelitat i les seues bones intencions, però no pot deixar de reconèixer que els fulls volants existiren. De fet, i això és el fet més emocionant de tota aquesta història, n’adjunta un d’ells que per això, per la minuciositat burocràtica de l’aparell repressor, s’ha conservat fins als nostres dies. El fullet en qüestió diu el següent: «ELS VALENCIANS EXIGIM: -Que l’església del País Valenciáà responga de totes les seues actuacions a l’autèntic poble valencià, el poble treballador fidel al seu passat históricocultural i idiomatic; -La introducció i utilització del nostre idioma a tots els nivells i actes religiosos; -Front a una església al servei d’una minoria que controla l’economia i el poder polític exigim una església del i per al poble; -El País Valencià per als valencians. -Valencians unim-nos».
Les reflexions que aquesta documentació suscita són diverses, des del punt de vista acadèmic, però, és clar, també polític. D’una banda, allò de «Valencians, unim-nos» els identifica com a la mateixa colla que va fer les pintades mítiques amb aquest lema i anteriorment amb el de «Parlem valencià» i, per tant, palesa la confluència entre el socialisme valencià i els sectors valencianistes i obreristes del catolicisme local. D’altra, planteja la funció difusora d’informacions que no podien ser publicades en els mitjans locals que es va atorgar al diari Madrid de l’esmunyedís i molt interessant personatge Rafael Calvo Serer, literalment la mateixa setmana del concert de Raimon en la Complutense, fets que ens parlen d’una altra relació amb la perifèria i la diferència de diversos sectors madrilenys de l’oposició al règim. Aquestes dues línies de sentit podrien ser aprofundides més enllà de la informació historiogràfica o acadèmica, perquè ens permeten extraure reflexions útils per al present.
Però m’agradaria detindre’m ara en un aspecte que considere fonamental. En maig del 1968 havien passat només dos mesos des dels aldarulls de la Crida, on el president de la Junta Central Fallera havia sigut escridassat per fer la seua intervenció íntegrament en castellà. És a dir, a les alçades del 1968 hi havia grups decidits a disputar amb el franquisme l’hegemonia en les festes populars de profund contingut identitari i també a relligar amb els sectors de l’església amb més sensibilitat valencianista. És de veres que això va generar una resposta molt contundent per part del franquisme des de la repressió però també des de la propaganda. Ja sabem el que va passar amb les falles i cal recordar com finalment la publicació del Llibre del Poble de Déu en 1975 no va estendre les misses en valencià a casa nostra perquè la reacció irada de l’incipient blaverisme amb Xavier Casp i Miquel Adlert completament passats al costat fosc de la història, el va convertir en objecte d’atacs i d’anatema i el va marcar com a «catalanista», l’insult definitiu. Aquesta polèmica atiada amb cinisme i mentides li ho va posar fàcil a la jerarquia eclesiàstica per dir que els textos eren controvertits i que, per tant, millor fer-ho tot en castellà, en la «lengua vernácula oficial», com la va definir el bisbe Marcelino Olaechea després del Concili Vaticà Segon.
És cert, per tant, que aquell intent lúcid i meritori va ser derrotat, i també que no sempre va comptar amb la comprensió i el suport de l’esquerra nacionalista valenciana. Però també és cert que va existir, i que va aconseguir ressò i posar en problemes el règim franquista. Cal tindre’l molt present, perquè el valencianisme contemporani ha d’eixamplar no només la seua base sinó també la seua genealogia. Perquè eixamplar la base no pot ser un pretext per deixar de ser valencianista i perquè moltes vegades a la pròpia genealogia es troben diagnòstics encertats sobre problemes encara vigents i elements útils per al futur: per a un full de ruta amb mentalitat oberta però també amb coherència.
