Com no podia ser d’una altra manera, l’extrema dreta -PP i Vox- s’han estrenat en el poder amb abrandades defenses del «valenciano», «nuestras señas de identidad» alhora que han anunciat una cacera implacable contra el «pancatalanismo» en nom d’una legalitat fantasiosa i de la puresa de la nació espanyola.
L’estratègia és més vella que l’anar a peu. Una colla de reaccionaris, castellanòfons, nacionalistes espanyols fanàtics i espavilats de tota la vida engronsen el gran botafumeiro de l’enemic exterior per a tapar l’olor de la seua pròpia merda i, sobretot, l’elefant dels negocis que estan a punt de disposar-se a alimentar des de l’estable en què ja han convertit les institucions dels valencians. Que ningú no dubte que embotiran la bèstia fins que rebente.
Anem a pams. El torero Barrera fins despús-ahir figurava com a administrador de set empreses contravenint la Llei d’Incompatibilitats. L’altre dia va assegurar que fent «un gran sacrificio» les havia deixat. Li hem de donar les gràcies, doncs. I, com siga, de veritat algú es pot creure que aquesta renúncia va de bo? Temps al temps.
D’altra banda, el conseller de Sanitat, Marciano Gómez, primer ha insinuat que per culpa del valencià el nostre sistema sanitari té uns professionals de segona. Tot seguit, ha anunciat a bombo i plateret una gran reestructuració, l’eix de la qual és un Pla d’Infraestructures mitjançant el qual se’n construiran de noves i es reformaran les actuals. El gran miracle de Marciano, a més, inclou la renovació d’equips, creació de nous serveis, etc. S’ha de ser molt idiota per no veure que darrere d’aquesta gran promesa el que hi ha són empreses constructores i relacionades en el negoci privat de la sanitat… l’elefant.
Els defensors de «nuestras señas» no només acontenten els grups empresarials, però. També en tenen per als desgraciats. El president Mazón (aquell tipo que no se’n recorda si l’última cosa que va llegir en valencià era un fragment del Tirant o una vinyeta del Camacuc) ha anunciat unes deduccions fiscals que, al capdavall, són com una mena de «a pollosos!» que arreglen poc al que no té i que, si de cas, deixen algun rèdit al sector privat. La genialitat fiscal de Mazón li costarà a les arques de la Generalitat, segons una estimació de part, 180 milions d’euros.
Les deduccions per anar al gimnàs, al dentista o per comprar-se unes ulleres o un pis són d’un populisme que tira de tos. En qualsevol cas, no se’ls pot acusar de ser idiotes. Ben mirat, ho tenien molt fàcil en un país on ha manat l’esquerra molts anys i on per a poder gaudir d’una sanitat bucodental o comprar-se unes ulleres, les classes populars gairebé han d’hipotecar l’habitatge en cas de tenir-ne.
Tot plegat, l’elefant d’aquest personal és enorme i fa unes caguerades que del ben segur superaran l’alçada del cagalló fetorós i pastós de la Gürtel, bàsicament perquè s’han emborratxat molt ràpidament del poder i estan desesperats per nodrir el paquiderm. Semblen estar convençuts que ningú veu l’elefant atès que han pres a bona part dels seus electors per idiotes i a l’oposició per una tropa d’incautes sense ningú al darrere.
És cert que tenir uns mitjans de comunicació subvencionats i dòcils o atemorits, una societat poc llegida i una oposició massa sovint pusil·lànime ajuda a entrar l’elefant dins d’un sis-cents o empastifar la seua merda per uns quants diaris i fer-nos creure que fa olor de perfum francès. Però amb tot i això, el País Valencià, per més que aquesta extrema dreta s’encabote com un ruc, no és el dels anys vuitanta o el dels noranta.
Si tensen la corda es trencarà i potser ho farà per on menys es pensen. La radicalització ideològica del PP i els postulats fanàtics i anacrònics dels seus afiliats no agraden a centenars de milers de valencians. Han guanyat unes eleccions, no una guerra i, a més, les han guanyat per poc.
Potser es pensen que podran amagar l’animal durant anys i panys disfressats d’El Palleter o passejant les velles mòmies de l’anticatalanisme voraç en actes de fe. Sí és el cas, crec que s’equivoquen. Recorden els cuidadors de l’elefant i defensors del «valenciano de la calle»: «qui s’ho menja tot en una fartà, ho caga tot en una caguerà».
Tot açò també passarà.
