En una nit freda i plujosa, em vaig atrevir a acostar-me a l’espai Joan Fuster de Sueca, on es presentaven les obres completes de Rodolf Sirera, Teatre Complet 1 i 2, publicades per la Institució Alfons el Magnànim. L’afluència nombrosa d’assistents, malgrat la inclemència del temps, em va alegrar molt. Feia goig veure aquell espai ple de gent mentre se celebrava un acte cultural en plena normalitat. En la normalitat que haurien de tenir ací, en aquest país, els actes culturals. I em vaig acontentar, sobretot, en veure que una institució, Alfons el Magnànim, en aquest temps en què vivim, fa la tasca que ha de fer sense dubtar-ho. Així ho deixà dit Enric Estrela, el director del Magnànim: publicar les obres completes dels nostres autors ha de ser, entre altres, un dels nostres objectius. Un objectiu que seria impossible sense els recursos de les nostres institucions. El professor Ramon X. Rosselló va explicar la trajectòria de Rodolf Sirera en la línia en què ell mateix fa en la introducció de l’obra. Una obra que va emmarcar entre el compromís i la diversitat. Sirera reivindicà el teatre com a gènere de la literatura i, com el meu amic Manolo Molins, ens va retraure la marginalitat i l’oblit que, moltes vegades, pateix aquest art imprescindible. Per acabar, Aitana Munera i Emili Chaqués feren una lectura dramatitzada d’una escena de Clandestins, una obra de Sirera, sota la direcció de L’últim toc de teatre. 

Malgrat l’agradable experiència, vaig marxar amb un regust agredolç, perquè les converses posteriors a l’acte van revelar un pessimisme exacerbat entre els veterans, no només sobre el nostre país, sinó sobre el món en general. Donald Trump i Carles Mazón eren el centre del comentaris, de les crítiques. Com és possible que personatges així obtinguen el suport popular, després de totes les seues accions qüestionables? Les declaracions de Mazón van ser el tema estrella de la nit. La seua comparació entre les ajudes estatals a Gaza i les rebudes pels valencians arran de la DANA va provocar indignació i vergonya. Com pot ser tan mesquí després de la seua pèssima gestió durant la catàstrofe? Aquesta retòrica, que alguns mitjans encara troben sorprenent, és típica d’aquells que s’aferren al poder a qualsevol preu. I sents com els altaveus mediàtics s’estranyen del paper de Vox en aquesta crisi, perquè, potser, seria el partit més beneficiat d’un avançament electoral. El paper de Vox no hauria de sorprendre ningú. El seu suport continuat a Mazón revela que, en essència, comparteixen ideologia, que són la mateixa cosa. Els intents de la majoria de mitjans de comunicació i de tots els poders del sistema de blanquejar el PP no poden amagar el seu veritable color. No tenim una dreta democràtica. És molt senzill: la dreta democràtica en aquest país és el PSOE. La necessitat de mantenir el Règim del 78 fa que es toleren els comportaments inacceptables del PP per mantenir l’invent. Què més han de fer perquè se’ls il·legalitze? Les converses tornaven inevitablement a Mazón. La seua comparació de les ajudes governamentals té una clara lectura xenòfoba, un missatge que ha resultat eficaç per a l’extrema dreta arreu del món. Potser això explicava el pessimisme dels meus interlocutors.

Encara com, mentre escric aquest article i perquè no acabe amb el regust pessimista, m’entra un missatge de WhatsApp: «Un xarnego guanya un Gaudi». No, no us equivoqueu, no és cap missatge xenòfob. Tot el contrari, perquè Eduard Solà ha guanyat el Gaudí i es reivindica com a xarnego en el discurs de lliurament del premi. Cite de memòria, perquè es tracta d’un àudio: «A casa som orgullosament xarnegos. Vam venir d’Andalusia. El meu avi era analfabet i jo em dedique a escriure. Podria entendre aquest premi Gaudí com una venjança a qui els feren sentir inferiors, però no. Si escric és gràcies al progrés, a l’escola pública a… És un èxit col·lectiu… Enviem a la merda els xenòfobs, acollim en els braços oberts a qui venen de fora i veurem com d’ací uns anys escriuen veritables històries catalanes». Un discurs que m’emociona, perquè em diu que no m’he equivocat en les coses que he defensat durant tota la meua vida. Un discurs ple d’esperança.

Comparteix

Icona de pantalla completa