Dilluns vaig tindre el privilegi d’assistir a la projecció de La invasió dels bàrbars al Cine Lys de València, en una sessió molt especial, gairebé una preestrena, carregada d’emoció i significat. Sabíem que era l’adaptació cinematogràfica de l’obra teatral escrita i dirigida per Chema Cardeña, estrenada el 2020 a la Sala Russafa, però no sabíem —no del tot— com seria traslladar aquell text intens i ple de memòria a la gran pantalla. El resultat és una pel·lícula poderosa, amb una narració precisa i dues línies temporals separades per vuitanta anys: l’interrogatori d’una conservadora d’obres d’art el 1939 per la desaparició d’un quadre; i la investigació, en l’actualitat, per localitzar les restes d’una fossa comuna. La invasió dels bàrbars, dirigida per Vicent Monsonís, és una d’aquelles pel·lícules que remouen i deixen petjada. Té ritme, tensió, una fotografia delicada i una banda sonora que acompanya amb precisió la densitat del relat. Però sobretot, té una veu pròpia. Ens parla d’ahir, sí, però també d’avui, del que som i del que no volem renunciar a ser. El repartiment coral —amb noms com Olga Alamán, Jordi Cadellans, Rosa López, Pep Munné o Jordi Ballester— aporta solidesa i credibilitat a una història que combina emoció i memòria amb elegància. Es va rodar durant 2024 en diverses localitzacions del País Valencià, amb un pressupost modest però digne, i compta amb el suport de 3CAT, À Punt, RTVE, l’IVC i l’IVACE. Es va estrenar oficialment el 31 de maig de 2025 com a film inaugural del Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT), on va rebre el Premi del Públic. Una fita que confirma que aquesta història arriba al cor de l’espectador.
Després de la projecció, vaig pensar que potser sí, que potser finalment estem en condicions de construir un cinema amb mirada pròpia. Un cinema que conte històries d’ací, sense complexos, sense demanar permís ni imitacions. Un cinema universal que no tinga por de ser valencià. Un cinema que, com aquesta pel·lícula, sàpia fer servir els recursos limitats de l’audiovisual independent per arribar més lluny. Recorde una conversa que vaig mantindre fa un temps amb Abel Guarinos, antic director de l’IVC. Jo li comentava aquella sentència de Joan Fuster, qui deia, als anys setanta del segle passat, que mai no tindríem un cinema valencià. Ni els costos ni les condicions ho feien possible. Fuster recordava, també, que Berlanga, tot i ser valencià, mai no va exercir realment de valencià. Guarinos, però, va respondre amb convicció: “Trobe que aquesta és una de les poques coses en què s’equivocà Fuster”. I afegí que l’evolució de la tecnologia, la democratització dels mitjans de producció i una nova generació d’autors i productores fan que aquella vella impossibilitat puga començar a ser realitat.
Ara bé, també sabem que fer una pel·lícula és només el primer pas. Distribuir-la, aconseguir que arribe al públic, és l’autèntic repte del cinema valencià i del cinema independent en general. Els circuits comercials són tancats, sovint hostils. El públic potencial existeix, però cal arribar-hi. Per això La invasió dels bàrbars ha engegat una campanya de micromecenatge a través de Verkami per finançar la promoció i la distribució del film. I ací és on entrem tots nosaltres. Si volem que aquest cinema existisca, no podem limitar-nos a aplaudir-lo: l’hem de fer possible. El Govern del Botànic, en la seua etapa, va fer passos importants per dignificar la producció audiovisual valenciana. Però ara, sense el suport institucional d’aquella etapa, toca espavilar-nos. La responsabilitat és compartida. Perquè un cinema valencià no és només una qüestió d’indústria o d’ofici: és una qüestió de dignitat cultural, de mirada pròpia i de relat col·lectiu. La invasió dels bàrbars ho demostra amb valentia. I per això cal veure-la, compartir-la i fer-la créixer.
