Avui és l’últim dia de juliol de 2026, com tothom deu saber i és reconegut internacionalment, però jo escric aquesta columna el 30. És un dia –en rigor dos dies: l’avui de la columna i el de la seua publicació– com tots els altres i únics alhora i per naturalesa. Xinesos i musulmans, per exemple, tenen el seu propi calendari perquè parteixen d’unes altres premisses, tan respectables com les altres, evidentment, i igualment arbitràries, no cal dir-ho. Però la preeminència occidental de la tradició judeocristiana, amb el seu poder i els seus imperis que malgrat les zones d’ombra encara mantenen una relativa puixança a efectes pràctics, va anar imposant a la resta del planeta la seua manera de concebre el temps, amb un abans i un després del naixement del seu déu i profeta Jesucrist.
Siga com siga, l’ordre amb què comptem els dies reflecteix una visió lineal del temps que no és més que una repetició amb variacions de la mateixa substància, una peça musical amb la seua tornada, sempre igual, sempre distinta. Aquest 31 de juliol, com la vespra del 30, els sabem irrepetibles però també porten l’aroma dels records d’altres dies situats en les mateixes caselles del calendari.
Bé, la cosa ja no té remei ni tampoc greus conseqüències, perquè del que es tractava en aquest món –que ja era global molt abans de la hipèrbole de la globalització, si bé de maneres una mica més assossegades, diríem, més a l’abast de la mà i la comprensió, més humanes– era de sincronitzar tots els passos que caminen per la Terra. Això devia garantir la màxima productivitat que el capitalisme necessitava des dels seus inicis per expandir-se.
Físics i filòsofs, i els poetes a la seua manera, s’han trencat el cap intentant definir què és el temps, eixa cosa invisible que només deixa els rastres del seu pas, els brots nous de les plantes, l’eixida i la posta del sol, els canvis en el sentit dels vents, l’envelliment, el vol dels ocells, la mort i les naixences. El fet d’habitar un granet d’arena en un lloc de l’univers que a penes estem en condicions de començar a conèixer en una part ínfima i de girar al voltant d’una estrela que és el Sol, que ens renova les quatre estacions i marca les fites meteorològiques de l’any, determina per força la nostra experiència del temps.
Que al capdavall és el que compta, més enllà de sistemes filosòfics i de credos. Som una línia infinita que no va enlloc o un cercle, un peix que es mossega la cua? No torna el temps, que passa com una exhalació, o tot es repeteix eternament? Poc o molt, la vida palpable i concreta que en diem quotidianitat ens obliga a fer abstracció d’aquestes qüestions, i a viure el temps al nostre aire, és a dir, com l’han viscut els humans des que van eixir de l’ou, enmig de les múltiples variacions de l’ancestral lluita per la supervivència, les angoixes silencioses, els somnis i els pesombres que ens assalten, les pors i els plaers que ens acompanyen.
El mal pitjor és que la majoria de les voltes no vivim el temps –i en el temps– com voldríem, sinó com ens és imposat per un cúmul de condicionants que poc tenen a veure amb la naturalesa física de la pròpia vida i molt amb el model de societat que hem anat construint. La sofisticació a què alguns arriben en la gestió del propi temps gràcies al poder i els diners que acumulen i els privilegis que els donen tampoc no assegura saber respirar el temps de manera equilibrada. Més aviat sol passar el contrari. La sensació que tenim, certament paradoxal, és que aquesta cursa que s’accelera com més va més i que tenim perduda de bestreta no porta enlloc i que a més a més incrementa el malestar i fa pitjors les condicions de vida de grans masses humanes.
Ja sabem, amb dades a la mà i efectes davant els ulls, que el creixement no pot ser constant, que els recursos s’exhaureixen, que l’avarícia de posseir i dominar ens porta de cap a l’abisme, que fins i tot el clima –que crèiem aliè a la nostra acció– ha canviat i no porta res de bo. Que els incendis forestals són cada dia més virulents i sovintegen més. Que ha arribat el moment de dir prou, que cal saber resistir-se a la propaganda que excita el consum desbocat. Que hauríem de parar les manetes del rellotge, agafar aire i començar a partir de nous paràmetres a restablir els lligams ancestrals amb el món i la vida, i les bases d’una convivència fundada en el respecte, la llibertat i la diferència.
Hauríem de parar i auscultar-nos, sentir-nos vius en el temps, no els seus esclaus. Que l’agost ens done noves oportunitats per redreçar el rumb i mesurar el nostre pas pel temps. En veiem, amb permís del temps, al setembre.
