Ha passat un any des d’aquella calorosa i sorollosa nit en què la gota va fer vessar el got i tot se’n va anar a la merda. Dotze mesos des que una exaltada discussió va separar-nos i vam acordar seguir cadascú pel seu seu compte després de quasi set anys junts. La vida és així, a vegades és sòrdida, molt sòrdida. Ha sigut un temps difícil, de molta reflexió, de molts pensaments i de molta tristor, però, sobretot, d’adaptació a una nova realitat. Ja no som parella, així ho vam decidir mútuament, però almenys hem sigut capaços de continuar units mitjançant una amistat cordial que espere que sí que siga per sempre. I això, almenys, alleugereix la meua angoixa. Qui té un amic, té un tresor.
La vida són cicles. Quan ens vam conéixer aquell 9 d’Octubre festiu del 2016 a la platja del Cap de l’Horta d’Alacant vam iniciar, sense adonar-nos-en, una amicícia, que ràpidament es va transformar en noviatge. Era la festivitat de Sant Dionís, dia dels enamorats per als valencians. No podia ser més casualitat, i a més els dos ho som de soca-rel. Però, efectivament, les relacions es transformen, i primer vam ser amics, després vam ser nóvios, vam festejar i ens vam enamorar fins a les calces, i ara hem tornat a la fase inicial de camarades amb molt d’afecte i molta afabilitat. Els vincles sentimentals mai no són estàtics. Sempre hi ha evolució, canvi, moviment, avanç.
Quan per fi entens que és així, el cos i l’ànima descansen. Diuen que el temps ho cura tot. No ho sé. En tot cas, sempre he considerat que és una frase molt bonica, però molt dura. Sí que és veritat que la distància temporal et permet veure les coses d’una altra manera, t’ensenya a relativitzar-les, o siga que part de raó té la saviesa popular quan una sentència tan categòrica esdevé universal. Però el dolor, que ni es veu ni es toca, malgrat tot existeix. Perquè no totes les ferides són iguals, i n’hi ha que costen més de cicatritzar, sobretot quan es tracta d’un gran amor, del teu gran amor.
Diuen també que les coses que ens emocionen no s’obliden. I per això mateix, perquè va ser una relació tan especial i amb tanta emoció, no l’oblidaré mai. En vindran d’altres, això espere, però aquells sis anys, nou mesos i tretze dies que va durar el nostre amor quedaran sempre en la memòria. I mai es convertiran en una historieta més, perquè sempre serà la meua gran història. Mai no serà una anècdota o un parèntesi en el meu currículum sentimental, ja que ell va ser la persona amb qui vertaderament vaig amar. I en cap cas tampoc serà un record pel fet que sempre tindré ben present la pau, la tranquil·litat i el benestar interior que em va proporcionar estar al seu costat.
Des d’aquell 22 de juliol del 2023, el temps ha passat, cadascú ha seguit el seu camí i la nafra ha guarit un poc. La imatge turbulenta dels últims dies, de discussions, enutjos i mal rotllo s’ha esvaït. La relació va ser molt més que allò. No hi ha rancor, gens, no n’hi ha hagut en cap moment. Vam fallar els dos. No hi ha culpables ni responsables en aquest cas, tan sols dues persones que ens vam amar i respectar sempre, i que no vam saber gestionar una situació que se’ns en va anar de les mans.
No és moment de retrets. Vam prendre la decisió que pensàvem que havíem de prendre per tal de no fer-nos més mal l’un a l’altre de manera gratuïta i innecessària. Vull recordar les coses boniques que em va aportar conéixer-lo, que en van ser moltes, moltíssimes. Puc dir orgullosament que, fins ara, han sigut els quasi set anys més meravellosos de ma vida, i crec que això resumeix a la perfecció aquesta relació tan extraordinària que mai no esborraré. Ell em va fer molt feliç, i per això vull aprofitar aquesta oportunitat per agrair-li, públicament, tot allò que em va proporcionar. Amb ell vaig aprendre un munt de coses, i sens dubte aquest aprenentatge m’ha fet millor persona. Un milió de gràcies per haver compartit amb mi una part del camí de la teua, i de la meua, vida.
A pesar de tot, el temps avança. Ha passat un any, i sembla que va ser ahir quan vam decidir posar fi a aquest capítol junts. Però el llibre té moltes pàgines en blanc per escriure encara. I sí, el temps passa volant, com passa la vida, com passen els cotxes pels carrers, els avions pel cel i la gent per les voreres. Tinc clar que cap mal serà per sempre, i que tot és tan relatiu com un s’ho mire. Tot i la dificultat que comporta una ruptura, sempre cal viure el moment. Per això, només em resta desitjar-nos, als dos, que ens vaja tot molt bé perquè ens ho mereixem, i que la felicitat i la serenitat regnen en les nostres vides.
