Jesús Peris, passades les Falles d’enguany, ha escrit per a Diari La Veu del País Valencià un Elogi i reivindicació de l’envelat faller. Defensa els envelats fallers contra aquells que hi oposen «una agressivitat desfermada fins al punt de celebrar que la setmana passada un fos incendiat». Sense arribar a aquest extrem, reconec que jo soc dels qui estan plens de prejudicis contra les Falles en general i contra els envelats en particular. Com a atenuant, puc al·legar que visc al centre de València i els meus nervis acaben desballestats. Les Falles se’m fan llargues.
Però Jesús Peris ens aclareix la situació en la seua justa mesura: «Els problemes que té la festa no són els envelats. Al remat els envelats el que fan és guanyar espais per al gaudi i l’esplai de la ciutadania, perquè els fallers i falleres som també ciutadans i ciutadanes. I els envelats fallers en la seua major part a qui li lleven l’espai és als cotxes.» Ben dit. I encara: «Els problemes de la festa de les falles són altres: bàsicament la seua turistificació i la seua conversió en una festa de masses despersonalitzada.» En fa una llista, que fàcilment podríem allargar.
En el context d’aquest memorial de greuges, té raó Jesús Peris quan diu que els envelats dels fallers no són el problema: «No ho són els envelats que munten les comissions per al seu ús. De fet, són un d’eixos elements que recorden que les falles són la suma de les festes de moltes xicotetes comunitats. Els qui els converteixen en l’objecte de les seues ires equivoquen una vegada més l’objectiu a banda de satisfer eixa il·lusòria superioritat moral i cívica de l’antifaller que no és més que una altra forma de classisme.»
Cal reconèixer que, si no em falla la memòria, la proliferació dels envelats al mig del carrer també va lligada a la progressiva massificació de les Falles. En els últims anys, la turistificació va escalant graus de manera accelerada, però és evident que la despersonalització ve de lluny. A partir d’un moment determinat, a mesura que les comissions falleres es feien més nombroses i ja no cabien al casal, els envelats fallers van proliferar. Abans no n’hi havia. Almenys jo no els recorde. Més enrere, durant els anys cinquanta i seixanta, hi havia el que s’anomenava parador, que era un envelat amb pretensions de sala de festes per a la gent d’upa. Un dels més coneguts era el parador So Nelo, que plantaven en el solar on ara hi ha la Finca de Ferro, al carrer de Xàtiva. Eren molt grans i alguns incendis complicaren la seua pervivència.
En qualsevol cas, al marge dels arguments de Jesús Peris en defensa dels coberts fallers, el que m’hi ha reconciliat és l’ús que fa del terme «envelat». Jo l’anomenava carpa, una paraula molt lletja. És la que fa servir la premsa majoritària. Supose que es tracta d’un castellanisme. A més a més, en català designa un peix, no gaire apreciat a taula. En descobrir que les tan bescantades carpes no són sinó envelats, hi he simpatitzat de seguida. D’entrada, m’han vingut a la memòria els envelats de les festes majors dels pobles. A Catalunya eren l’atracció principal de la festa. No sé si també als pobles valencians. En català n’hem llegit algunes memorables descripcions, que han elevat l’envelat de poble a la categoria de metàfora de la vida: «I, quin garbuix, quines empentes, quin alenar tothom, volta que volta que voltaràs!» L’escultor Manolo Hugué confessava al seu biògraf: «¿Però no diríeu el que m’agradava més de tot, de la meva joventut? Els envelats. Quina cosa més gran, més plena de joia, més inoblidable! (…) Sí, els envelats m’agraden gairebé tant com les sardanes, que ja és tot el que es pot dir; tenen un element de joia i de platxèria, de vitalitat i de gràcia popular que no s’acaba mai.» Per a alguns dels nostres més il·lustres escriptors, l’envelat és també una imatge de sòrdida vulgaritat, de l’altra cara de la vida, la de la mort, la del darrer vals.
Seguint el fil d’aquesta associació d’idees, m’he recordat que el teulat de la barraca valenciana es diu precisament envelat. Sovint se’n diu —o se’n deia— trespol, com en la popular cançó. Però el trespol també pot ser el pis que separa dos nivells, o el terra, pavimentat o no. La coberta de canyes de la barraca és l’envelat. De canya o de tela, l’envelat ha estat un element profusament usat per a protegir-se del sol (i del rellent a la nit). Quan es fa amb veles, es comporta de cara al vent molt millor que el canyís, perquè les veles són superfícies homogènies i es poden tensar. Jo sempre he estat un decidit partidari dels envelats. I també de les persianes. A Coderch no li agradaven les persianes. A mi, sí. I encara més aquelles persianes que, quan s’abaixen, es poden projectar cap enfora com un envelat.
Els envelats sovint es tesen amb estructures auxiliars metàl·liques. Però les veles, com les cordes i els cables, per si mateixes tenen un comportament òptim des del punt de vista de la resistència dels materials. Una corda —si em permeteu una breu digressió— és molt fàcil de flexionar-la o plegar-la. Quan la intentem comprimir, de seguida es rebrega i perd l’estabilitat. En canvi, quan l’estirem, hi oposa una gran resistència, en proporció al seu gruix. També quan la deixem penjada pels extrems, suportant només el seu pes propi. Aleshores adopta la forma d’una corba geomètrica anomenada catenària, com la del tramvia o la de les línies elèctriques. Amb molt poca secció pot salvar grans distàncies. El mateix passa amb les teles, però en dues dimensions. Amb motiu de la festa de la Mare de Déu dels Desemparats (i també de les Falles), s’instal·la un gran envelat per a fer ombra sobre el tapís de flors de la plaça de la Verge de València. Amb una combinació de cables i veles s’aconsegueix cobrir una part important de la plaça, amb un pes de material molt escàs en relació amb la llum que salva. No sé si ja s’ha resolt l’inacabable litigi que els últims anys ha impedit de córrer l’envelat.
La recent reforma de la plaça de la Reina de València ha alçat un envelat en la zona central. És un envelat «intermitent»: de vegades hi és, de vegades no. Altres envelats es poden córrer i descórrer. Aquest, no: el desmunten del tot i desapareix en determinades ocasions. A part de la decisió de destinar la plaça (quasi) totalment als vianants, que és el que hi compta, l’únic element del seu nou disseny que m’interessa és aquest envelat. No obstant això, opine que el teixit que han usat és excessivament translúcid i que es troba a una excessiva altura. Difícilment farà una ombra com cal. Amb el tendal tan alt, la superfície ombrejada serà la mateixa, òbviament, però la frescor de l’ombra també depèn de la penombra que s’hi crea. La llum, matisada, és un element de frescor.
En el pati d’una casa, un envelat és essencial en el nostre clima, sobretot si es troba a més de quaranta quilòmetres de la mar. Si es descorre en les hores oportunes i es rega el paviment o les plantes, sense falta, la sensació de benestar és incomparable. En l’àrea de l’antic imperi romà, un pati interior amb un envelat és un privilegi.
L’arquitectura moderna va saber aprofitar elements tradicionals com aquest. Encaixaven admirablement bé en els seus propòsits. Van ser alguns mestres de la segona generació del moviment modern els qui descobriren aquestes possibilitats. Generalment, procedien de la perifèria d’Occident, com Alvar Aalto a Finlàndia, Luis Barragán a Mèxic o Josep Lluís Sert als Països Catalans. Aquesta tendència sol qualificar-se de «regionalista», pel matís que proposava en un estil que tenia una decidida vocació internacional. Poques vegades el flux de la cultura popular cap a l’alta cultura ha estat tan natural. El recurs a elements de l’arquitectura popular, quan no es fa fora de context, és a dir, quan està justificat pel seu avantatge funcional, fa intel·ligibles els edificis. També des del punt de vista formal, perquè hi té un lloc on agafar-se. Al capdavall, una finestra sempre serà una finestra, i una porta sempre serà una porta. Retornant a l’envelat, Sert el va usar en el pavelló que la República Espanyola muntà a París durant la guerra, el qual va servir per a exhibir el Guernica de Picasso, entre altres mostres d’art. Va instal·lar-hi un gran envelat sobre l’espai destinat a representacions amb públic. Aquest pavelló va ser reconstruït a Barcelona l’any 1992. Us recomane visitar-lo, si en teniu l’ocasió.
No, el problema no són els envelats. L’any que ve, quan s’acosten les Falles i m’entropesse amb el primer envelat —que no carpa— al mig del carrer, el saludaré amb la millor disposició d’ànim.
