A El cel és blau, la terra blanca Hiromi Kawakami explica una història d’amor. Un dia Tsukiko, una fadrina impenitent de 38 anys, amb una vida anodina d’empleada d’oficina, es troba casualment en una taberna amb Haruki Matsumoto, el seu antic professor de batxillerat amb qui es porta trenta anys de diferència. A tots dos els uneix la solitud patida en una ciutat incomprensible, el reguitzell de records de totes les seues pèrdues i naufragis rememorats, ara i adés, en el reialme dels seus silencis. El desig, doblegat per l’edat i per una melancolia pesant, només a l’última intenta confirmar l’evidència d’un amor que sembla del tot necessari per a continuar respirant.
En contra del que puga semblar, la de Tsukiko i Haruki no és una història melindrosa. A mi, no m’ho sembla. Més aïna hi veig les traces d’una crueltat, diríem, refinada. La solitud ho és. La desavinença amorosa, en totes les seues versions quan l’amor és l’única salvació possible, també ho és.
Aquests dies recorde un dels passatges més intensos d’aquest relat. El viatge dels dos amants a una illa remota on hi és soterrada qui va ser la dona del vell i cansat professor. Tot té l’aire d’un comiat sobrevingut. L’illa, tal volta, com a punt final d’un llarg trajecte entre allò que va ser i allò que no podrà ser, si més no, per massa temps. Junts i, alhora, tan lluny l’un de l’altre. Cadascú d’ells atrapats en els seus propis neguits i frustracions. L’esforç titànic, esgotador, per reunir les seues ànimes en un únic cos. Aquell hotel, que imagine de paper i fusta, ofegat per una impenetrable selva humida. Aquella intimitat un punt forçada, amarga.
Tots hem tingut, en algun moment de la nostra vida, el nostre hotel impossible en una selva imaginada i no per irreal menys perillosa. O l’hem tingut, o el tindrem, o el voldríem inconscients dels riscos que podríem córrer.
No sé per què, de sobte, aquests dies, m’assalta el record d’una lectura que vaig fer ja fa alguns anys i que, en cap cas, em va provocar, posem per cas, l’emoció dels textos d’Orhan Pamuk o de Robert James Waler. Val a dir, que la història de Kemal i Füsun em va arribar a pertorbar. Aquella obsessió malaltissa, aquella passió tràgica. La del fotògraf Robert Kincaid i Francesca Jhonson em va emocionar. A Tsukiko i Haruki, només els entenc, me’n compadisc d’ells.
Acabe de llegir també Mercè i Joan, de la meua amiga Eva Comas, una ficció de la relació que van mantenir la Rodoreda i Joan Prats (l’escriptor que no escrivia), més conegut pel pseudònim d’Armand Obiols. En paral·lel he llegit la magnífica biografia de l’autora de La plaça del diamant feta per una altra escriptora important, Mercè Ibarz. A Rodoreda. Exili i desig, Ibarz, delimita en els límits de la realitat aquella relació que va ser motiu d’escàndol, de maledicències, de condemna moral contra Rodoreda. L’altre dia, mentre preníem un vi a la cafeteria del Palau de la Música, li vaig preguntar a Ibarz sobre aquest afer. La de Saidí va ser molt clara, taxativa: “Rodoreda i Obiols? Doncs, una història com totes, com la vida mateixa, o mai no t’has enamorat?”
Certament, qui no ho ha fet? Al capdavall, existeix l’amor com a possibilitat, com a remei per a evitar el sense sentit d’una existència ensopida, dolorosa, fugaç, condemnada a extingir-se sense més ni més, absurdament. Hi ha també els que el neguen, sense pal·liatius, amargament, un punt enrabiats, parapetant-se fins i tot en raons psicobiològiques de pes, irrebatibles. Aquests darrers m’inquieten, no m’acaben de caure bé i al mateix temps no m’atreviria a rebatre’ls amb la certitud de guanyar-los el pols.
Els dies passen. A Barcelona torna a ploure com a l’illa de Haruki -en aquest cas l’illa és d’ell i Tsukiko només és una invitada-. Si els dies “ens” passen vol dir que encara estem vius. Tan vius com els joves que aquests primers dies de primavera s’acacen a mirades al vetllador de baix de casa mentre s’atipen de cervesa. D’ací a no res, els hi faran companyia les garses viatgeres que cada any de camí o de tornada a Àfrica o què sé jo treuen el bec per pidolar un manró de pa o uns cacauets fregits. Si això d’ací fos una taverna japonesa i no un bar normal i corrent d’entrepans i menú de migdia (calamars a la romana, amanida russa, pollastre a la planxa, botifarra amb mongetes…) els amants de la fràgil i riallera Kawakami s’haurien pogut conèixer ací. Ho haurien tingut tot. La solitud. La desesperança. La resignació. També, un bosc d’arbres gegants, vells i cansats enmig de l’illa enorme, ignota, que pot arribar a ser aquesta gran ciutat. Haurien tingut una pluja groga de pol·len i el dring dels tramvies i la cridòria dels xiquets en eixir de l’escola i l’olor del mar. Si els dies “passen” és que encara podríem estimar algú.
