Hi ha una tragèdia moderna que encara no ha merescut cap simfonia ni cap tractat filosòfic: la d’estar una hora mirant plataformes i no decidir què veure. Assegut al sofà, amb la manta fins a la cintura, vas fent zàping digital entre catàlegs interminables com qui remena un calaix desendreçat. “Aquesta no…”, “aquesta tampoc…”, “aquesta ja la vaig veure…”, “i aquesta? No aniria millor aquesta?”. I així passa mitja hora, o una hora sencera, fins que acabes rendint-te i posant qualsevol cosa mentre mires el mòbil. Un drama silenciós, domèstic, que es repeteix cada nit en milers de cases i que acaba, sovint, amb una rendició indigna.
En aquest context quasi existencial, apareix un llibre com 100 pel·lícules i 50 sèries doblades al català, d’Àlex de la Guia (Onada), i penses que potser encara hi ha esperança. No tant per resoldre el dilema audiovisual —que també—, sinó per una cosa més profunda: recordar-nos que el català també pot ser una llengua de sofà. Que no és poca cosa. Durant anys hem associat el català a l’escola, a l’administració, als discursos institucionals i, en el millor dels casos, a la literatura. Però no tant al moment més íntim i més desarmat del dia: aquell en què et deixes caure al sofà, et tapes amb una manta i decideixes deixar de pensar. I és justament ací on es juguen moltes coses. El llibre no pretén fer cap cànon ni dir-nos quines són les millors pel·lícules del món —cosa que sempre acaba en discussions absurdes—, sinó oferir una guia, una mena de mapa per a no perdre’s en la jungla infinita de continguts. Però, sobretot, fa una cosa més subtil: dona visibilitat a una realitat que sovint ignorem, que és que hi ha molt més audiovisual en català del que ens pensem. El problema és que no el trobem. O no el busquem. O, directament, no ens han ensenyat a buscar-lo. I aleshores passa una cosa curiosa: ens queixem que el català no té presència, però després, quan tenim l’oportunitat de consumir-lo, triem l’opció més còmoda, que acostuma a ser una altra llengua. No per mala fe, sinó per inèrcia. Perquè la comoditat, com deia Pla, és una forma de mandra amb prestigi.
En aquest sentit, la proposta d’Àlex de la Guia té un punt gairebé subversiu: convertir la tria d’una pel·lícula en un acte conscient. Fins i tot en un joc. Obrir el llibre a l’atzar i deixar que la casualitat decidisca per nosaltres. Com si el sofà es convertira, per uns instants, en una mena de biblioteca borgiana on cada pàgina amaga una possibilitat. I això, en el fons, té una gràcia enorme. Perquè ens obliga a eixir de l’automatisme, a provar coses noves, a descobrir que, potser, hi ha una sèrie alemanya o una pel·lícula iraniana doblada al català que ens pot interessar més que la mil·lèsima producció nord-americana que ja sabem com acabarà abans de començar.
També hi ha una altra cosa que m’interessa: el fet que darrere del llibre hi haja una web com Desdelsofà.cat. El nom ja és tota una declaració de principis. No parla de grans ideals ni de discursos grandiloqüents. Parla del sofà. D’eixe espai menut on, sense adonar-nos-en, construïm bona part del nostre imaginari. Perquè les llengües no es perden només quan deixem d’escriure-les o d’ensenyar-les. També es perden quan deixem de viure-les en les coses quotidianes. Quan deixen d’estar presents en els moments de descans, d’oci, de distracció. Quan desapareixen del sofà. Per això, potser, aquest llibre és més important del que sembla. No perquè ens diga què hem de mirar, sinó perquè ens recorda que podem mirar el món —o almenys una part del món— en la nostra llengua. I això, en temps de plataformes globals i algoritmes que decideixen per nosaltres, té un punt gairebé revolucionari.
Encara que siga en pijama.
