No torne al poble tant com voldria. Les circumstàncies, vet ací, són les que són. De vegades, banals: un dinar de compromís, una obra de teatre, una visita inesperada, les obligacions sagrades amb el fill… D’altres, però, indefugibles: la faena, la salut… Tornar és sempre retrobar-me amb els meus, esmorzar amb vells amics en algun bar del carrer Passeig, trescar pels escenaris ja corromputs, insalvables de la infantesa que, ara mateix, només són, a penes, un munt de casalots buits, enormes cicatrius de runa i pols per les quals supura la memòria entre edificis sense cap interès.
Sempre que vaig m’atanse també a la Passarel·la que hi ha sobre el Magre. Té forma pentagonal i és tota de ferro. Es va construir quan jo era menut perquè els xiquets poguérem travessar el Magre per anar a l’escola dels Maristes. La van estar pagant els pares durant anys i panys dins la quota mensual que ens salvava de les escoles públiques, miserables, de final del franquisme i que ens sotmetia, també, a un sistema força rígid. Malgrat tot vam poder tirar endavant. Val a dir que la majoria érem fills de desgraciats: jornalers del camp, empleats de comerç…
Des de la Passarel·la m’agrada veure fer-se de dia, el sol projectant-se sobre la muntanya d’Alzira que, aleshores, sembla emergir en l’horitzó convertida en una enorme pedra d’aiguamarina. També m’agrada anar de nit. Quan és estiu, per a escoltar el rauc violent de milions de granotes que s’amaguen entre les canyes, ocultes dins de les entranyes de la foscor. Quan és l’hivern, per assaborir el silenci que ben sovint s’embolcalla en una boira humida capaç de podrir els ossos.
Ni sé les vegades que he travessat aquell pont, les coses que m’han passat en aquell pont. De xiquets, jugaven a botar sobre la seua superfície de formigó per tal que tot ell tremolara com un gegant aterrit de fred. Volíem fer-lo caure i no. Ens divertia aquella sensació de perill extrem. Un dia bellíssim de primavera, en eixir de classe, entre uns quants, vam llençar a l’abisme la motxilla d’un dels nostres companys. Va ser un acte de crueltat inenarrable que mai no podré perdonar-me. Xiquets convertits en gossos salvatges. La víctima no va deixar anar ni una llàgrima. Aquell company, baixotet i ample d’espatlles, forçut, ens va mirar amb una barreja de menyspreu i de ràbia i va girar cua. Ens hauria pogut matxucar però se’n va anar, amb tota la seua dignitat intacta. L’endemà només va denunciar, entenc que per la pressió dels seus pares, els principals responsables de la malifeta entre els quals, afortunadament, no em trobava.
En les escales d’aquell pont que donen al camí de la Minyoneta, just enfront de l’escola, una nit d’estiu vaig tenir entre els meus braços, F. Recorde com si fos avui que portava un vestit negre molt arrapat al seu cos prim. Els cabells tallats a l’estil garçon.
Mai més no he tornat amb ella a aquell indret que potser és el punt exacte de l’inici d’una separació tristíssima, dolorosa, estranya, dilatada al llarg dels anys amb tot el que això representa. Hi tornaria, però. Vull dir que correria el risc de tornar. Tots dos travessaríem des del punt d’unes realitats emmotllades pel temps fins arribar als graons a tocar del camí de la Minyoneta, just en la frontera d’una nova geografia vital perillosa com la jungla, emocionant. Ximpleries…
Podríem dir que la vida és un constant travessar de ponts? Ponts de la penombra a la llum. Ponts de la tristor a la plenitud. Ponts invisibles que uneixen. Ho pensava l’altre dia a Alcoi mentre travessava el de Sant Jordi deixant a la meua espatlla el barranc del Cint… Ponts d’Alcoi desafiant l’infern del buit: pont de la Petxina, de les Set Llunes, de Sant Roc, de Maria Cristina, de Fernando Reig, del Tossal, Cadisenyo, Viaducte de Canalejas…
Tornar a Alcoi encara que fugaçment va ser com tornar un poc a la meua passarel·la en un moment, com el d’ara mateix, de plena consciència de la pròpia finitud, de resignació, d’assumpció de les derrotes, de conformitat amb les absències.
El poeta alcoià Manel Rodríguez Castelló en un dels seus millors llibres, L’acròbata dels ponts, escriu: “(…) només qui s’abandona al temps/pot vèncer en la batalla/qui s’abandona al temps només (…)”. Parla de la batalla de la vida? Potser.
Pense quants ponts em queden encara per travessar jo que sovint no he estat capaç o no he sabut o no he volgut i m’he quedat a una banda del precipici, sol, posant cara d’idiota. També m’ha passat que he esperat algú sense saber per què no venia cap a mi, sense témer l’afrau del futur.
Tal volta aquest estiu tornaré per uns dies al poble. Travessaré la Passarel·la, és clar, a la matinada, per apropar-me fins al bosquet de ribera on invocaré els déus de l’aigua.
