Matí matinet de dissabte lluminós. La ciutat sembla més agitada que mai sota aquest cel blau que sembla tenir la textura d’una escuma pastissera amb gust de nabius. Els carrers van plens de turistes atarantats. Turistes joves i bells. Turistes que arrosseguen adolescents tossuts i xiquets torracollons. Turistes somnolents. Turistes desperts. Turistes que en la seua transhumància erràtica des de l’hotel al cor de la selva de ciment es barregen, ensopeguen amb els dependents cool de les botigues del nou comerç de l’absurd que ha nascut per a foragitar per sempre més les oloroses bacallaneries; les carnisseries dels ferros frenètics i la sang; les botigues de vetes i fils; les de joguines amb els prestatges plens de trens de llautó, nines mutilades, pilotes de colors, autòmats; les llibreries de vell regentades per filòsofs hel·lènics jubilats; les merceries amb els seus aparadors folrats de calces amb randes, mitges negres de seda i portalligues, slips, bates de setí, bustiers i caracos, sostenidors de totes les mides i colors… Ai!, la pornografia subtil dels maniquís insadollables!…
Vet ací, en aquests canvis que sabem que el temps passa i ho arrossega tot cap a les entranyes de l’oblit. El temps un corrent d’aigua o una llengua voraç de lava.
Matí de llum. En el cel, després de molt de temps, per fi, s’obrin escletxes per on escolar-se cap a l’infinit algunes de les moltes pors amb què m’he acostumat a conviure.
Al CCCB, exposició de World Press Photo. Fins a 42 autors obren en canal el món amb els seus implacables objectius. Els visitants observen detingudament o entretingudament o inadvertidament tot aquell dolor atrapat dins d’un quadrilàter protector d’on no pot escapar. Em quede amb les imatges de Samuel Nacar sobre les víctimes de Bashar al-Àsad, el carnisser de Síria. Només una bona persona com Nacar pot captar aquell patiment. Recorde el Nacar juvenil, la seua aparença de xicot bondadós acabat d’arribar a la ciutat, aquell estudiant que fou.
Després visita al mercat. La ciutat, atrapada tota en aquell espai, sembla encara més agitada que no ho estava a primeres hores del matí. Les parades amb les seues mercaderies llampants semblen pintades.
I, finalment, hora de dinar. El cas és que en unes poques hores R. i jo hem recorregut tot un món delimitat entre Sants i la plaça de la Catedral, entre la boira i la llum. Hem arribat a taula cansats de caminar. Ara, davant d’uns platets exquisits enraonem sobre les possibilitats d’un amor etern per a sempre, d’un amor encara possible enmig del desori violent de la vida, encalçat implacablement pel temps sempre corrosiu com un àcid. És el temps que doblega els cossos, que els acaba per podrir però que potser deixa intacta la memòria del desig que fou. Amor que no pot ignorar però la pell, ni el gust de poma dels sexes, ni el riure convuls, boig que desperta el plaer. Ara, de grans, sabem que a l’última només quedarà això. És a dir, l’amor o una idea de l’amor tan misteriosa i intensa com uns versos d’André Bréton guixats sobre les natges blanques de Simone Khan o sobre les pupil·les dels seus ulls enormes. És emocionant descobrir tants secrets tot d’una, excitant, i ara mateix podríem apurar la copa de vi, prescindir de formalitats i abraonar-se potser en la penombra del bany de cavallers. Ara mateix, però, podríem morir també. Ho sabem del cert i de colp tenim por. Por de morir. Por d’estimar? Ben vist, hi ha una bellesa inabastable en aquella fragilitat nostra. Hi ha una enorme tendresa. És com si ens haguérem tornat de colp uns xiquets.
Sobretaula llarga. De poc no ens han fet fora del restaurant de no hem sabut eixir perquè ignoràvem que calia prémer un botó. Durant uns minuts ens hem quedat palplantats davant de els portes de vidre mentre des de la cuina ens observava encuriosida una cambrera.
El cas és que s’ha fet fosc mentre el menjador es buidava i els carrers es tornaven a omplir de gent, sobretot de turistes que baixen l’amplíssima avinguda en direcció cap a la mar atrets pels llums d’una sínia de fira. Aquesta massa flonja i atapeïda de cossos sense saber-ho passen davant per davant del mateix indret on un dia va estar la capella ardent de l’anarquista Durruti. D’ací uns pocs dies, a pocs metres d’aquell punt cec de la història, plantaran el mercat de Nadal amb els seus caganers i els seus pessebres i els seus paisatges de suro i els seus rams de murtra olorosa. Ningú no se’n recordarà del cos inerme de Durruti com el d’un Crist salvador. I temps a venir, del cert, que ningú no se’n recordarà de nosaltres que no som res i ho som tot.
Comiat precipitat i trist i alegre en la foscor d’un taxi. La promesa de repetir, d’explorar, d’esbrinar, de saber-se, de dir. El taxi em porta fins a casa on no m’espera ningú. Llavors, pense R. i el seu tren fonent-se en el quitrà de la nit. Pense un dissabte de llum.
