L’acte central de campanya va ser un sopar-míting a la sala d’actes de l’Ateneu Musical.
El va presentar la meua germana i estigué amenitzat pels inigualables Frank Dubé i Laura Martí. La figura política va ser Joan Puigcercós, conseller d’Interior després de molts anys de ser brillant diputat a Madrid.
Les primeres frases del seu parlament van ser traduïdes al valencià per la meua germana. Quan ella s’adonà que el públic entenia el polític català, va callar i es retirà discretament.
Per la seua condició de conseller de la Generalitat de Catalunya, l’acompanyaven dos Mossos d’Esquadra en funció de guardaespatlles. Jo li n’havia buscat deu més, de manera que hi havia dotze persones vetllant per la seua integritat. Jo també estava a l’aguait.
Quan m’arribà el torn de paraula, em vaig esplaiar durant més de dues hores. (L’endemà em van cridar de la televisió local. Els eixia un programa de més de cinc hores i no el veien factible per oferir-lo en diferit. El més llarg que havien fet fins aleshores era de 100 minuts. El vam haver de retallar.)
Vaig tocar tots els temes. Fins i tot vaig mencionar el candidat d’UV, de qui vaig dir que tenia idees de bomber. Proposava fer una pista de patinatge sobre gel al camp de motocròs. Tot i així, jo mantenia que calia escoltar-lo perquè tenia idees, cosa que molts no tenien. Algunes desbaratades en el plantejament, però que podien arreglar-se i esdevenir viables.
El fet de dir «idees de bomber» em valgué la queixa formal de tres amics meus, bombers, presents al sopar. Ai dolor, que tendra que està la gent en la campanya electoral.
Quant al líder d’UV, cal remarcar que la seua candidatura va ser la que obtingué els pitjors resultats. Ell, en eixir per la televisió, manifestà:
-Si m’hagueren votat la meitat dels qui m’ho havien promès, hauria tret majoria absoluta.
Pel que fa a la seua declaració off the record, no tenia tampoc malbarat:
-Jo accepte no eixir regidor, però quedar darrere d’Arinyó… Això és inadmissible!
Durant els primers minuts del recompte electoral, Canal 9 ens atorgà un representant, però a la fi ens faltaren 16 vots per traure’l. Els resultats van ser: PP-15, PSOE-5, APC-1.
Quan vingué la televisió local a entrevistar-me vaig declarar que el poble quedava en molt males mans. Si més no, foradades: vuit anys més tard, l’Ajuntament tenia un deute acumulat de 40 milions d’euros.
Un cap de llista, a qui jo no havia tractat molt bé en la campanya electoral, en saber-ne els resultats volia matar-me. Per fortuna no dugué a terme el desig. Si m’haguera fet la pell, ara no estaríeu adelitant-vos amb la lectura d’aquest llarg epitafi d’un polític desnonat.
En aquests 16 anys el poble en conjunt ha millorat, però depenem com més va més del turisme de sol i platja, el Manhattan continua sent una amenaça i la despesa en funcionaris i càrrecs de confiança és més desorbitada que mai.
Aquests dies he rellegit els meus parlaments d’aquella campanya i m’aborrone tot, em trec el capell. Com podia tenir tant de coneixement! Deia les coses pel seu nom i defugia el bonisme, la demagògia i la ciència ficció.
