Ara ja no fan falta ni camins… La meua filla Clàudia em preguntà: «Pare, ens n’anem a Roma un cap de setmana?» I, evidentment, sense pensar-m’ho, li vaig contestar que sí i, el divendres passat, em trobí dalt d’un avió que, en una estoneta, ens deixà en la ciutat que Lord Byron va dir que era «un irrepetible i únic museu a l’aire lliure». En l’aeroport, Clàudia em preguntà per què m’agrada tant anar a Itàlia i jo li contestí que, a banda de la seua bellesa, a Itàlia, entenen perfectament el valencià sense cap mena de problema ni cap actitud hostil. «No com ací», li vaig dir. I es va riure perquè creu que no és veritat, que són manies meues. Ella se sent més segura amb el seu anglès que diu que entenen tots. Abans de pujar a l’avió, per entretindre’m, em vaig abaixar, a través de l’iPhone, el llibre Historias de Roma d’Enric González i en vaig llegir una —d’història— sobre els que parlem llengües properes a l’italià i volem aprofitar-ho quan anem de viatge. I li la vaig contar a la meua filla. Això era un jove rector espanyol que acabava d’arribar a Roma i que volia comprar una casserola gran, per a la seua cuina. Va acudir a una ferreteria i la demanà amb un italià aproximatiu, demanà un «cazzo groso». Enric González diu que en la tenda encara riuen quan recorden el dia que aparegué un rector que, plantat davant el taulell de la botiga, demanà una «xufa ben gran».
—Veus, pare, com no és tan fàcil —em digué Clàudia.
—Si haguera parlat en valencià, l’haurien entès i no hauria fet el ridícul—li vaig contestar—. Jo dic de parlar en valencià no d’intentar parlar italià sense saber-ne.
Com que no férem el viatge per discutir, ho deixàrem estar i ens diguérem que, a Roma, no intentaríem veure massa coses —a banda del dies d’anada i tornada, només que teníem dos dies— i faríem un viatge relaxat. I pensí amb Leo Gazzara, el personatge protagonista de l’excel·lent novel·la L’últim estiu a Roma, de Gianfranco Calligarich, que recorre la ciutat de la dolce vita carregat d’alcohol i víctima de la solitud. L’home visitava cada dia les terrasses dels llocs que nosaltres teníem triats per a una possible cervesa ben fresqueta: La Piazza del Popolo, Trastevere, la Via del Corso, Campo dei Fiori i, sobretot, la Piazza Navona on la font «resplendia immòbil, amb el seu fons blau al bell mig de la plaça deserta». Deserta? No me la imagine. Aquests dies estava plena, de gom a gom, de personal que envoltava un senyor d’aquells que imiten Michael Jackson i que, ballant, feia volantins.
Així i tot hi passàrem unes quantes vegades en els nostres recorreguts, a peu, de vint-i-cinc quilòmetres al dia. Visitàrem pràcticament tots els llocs emblemàtics de la ciutat eterna, però intentàrem parar més atenció en algun indret o en alguna obra d’art. Clàudia volia veure la Biblioteca Casanatense, en el número 52 de la Via di Sant’Ignazio. Una meravella. Una col·lecció de tres-cents cinquanta mil volums antics, entre ells sis mil manuscrits i dos mil dos-cents incunables a més de la millor col·lecció d’edictes papals. No vam tindre sort. Estava tancada. No passava res, ja la visitaríem en una altra ocasió. Però, molt prop d’allí està la Piazza della Minerva i ens vam riure molt amb l’escultura exòtica de Bernini, L’obelisco della Minerva. Enric González conta que Bernini va voler decorar la plaça, amb molt poc d’esforç, amb una escultura molt original. La va signar sense fer res. No es va cansar. Ell només la dibuixà i va fer que un alumne seu, Ferrata, l’esculpira. I va fer un elefant, que representa la castedat, perquè és un animal que copula només una vegada cada cinc anys, i li va col·locar un petit obelisc egipci del segle VI abans de Crist, procedent d’Asuan. I ja està: es va cansar Ferrata i es cansà l’elefant que, pobret, porta, per sempre, l’obelisc al llom. Però, després, estan les interpretacions més serioses que diuen que el seu peculiar disseny s’inspirava en una de les frases que hi ha gravades en l’obelisc: «Es necessita una ment robusta per mantenir una saviesa sòlida». Per això, diuen que va elegir la figura d’un elefant capaç d’aguantar el pes d’un obelisc.
I els tres dies que férem nit a Roma acabàrem les excursions amb una visita a la Fontana de Trevi —a la falla— i, molt prop d’allí, amb un gintònic en una terrassa davant el Panteó. Quina meravella!
