Per escalfar motors, el 8 d’octubre de 1977 vam fer una manifestació a Sueca. Hi van participar un munt de partits i va ser realment molt nombrosa.
Aquell dissabte, de matí, m’havia comprat un metre i mig de senyera en el comerç d’una gran feixista cullerota. I també tela groga i roja. Jo mateix vaig retallar dos triangles grocs i dos estels rojos, i la mare de la nòvia me’ls va cosir. La meua primera senyera socialista. Encara la tinc a l’armari i la trac a voleiar en dates assenyalades. Quan complirà mig segle li faré un homenatge.
A poqueta nit em vaig manifestar amb els companys de Sueca i l’endemà tot Cullera –és un dir- sabia que jo era del PSAN.
El dia 9 vaig participar en la manifestació multitudinària de València. Milers de senyeres i de blaveres al vent en harmonia. Per creure-ho, veure-ho. Havien de passar 40 anys fins que no tornàrem a desfilar junts els portadors d’unes i altres sense esbatussar-nos. (Em referisc a la manifestació que s’organitzà com a protesta pel tancament de Canal 9.)
Vaig anar també a l’Aplec del Puig i a la Trobada dels pobles, on vaig gravar amb casset les actuacions dels grups i dels cantants solistes. No vam tenir problemes amb la policia ni amb la bomba que els fatxes feren esclatar.
Durant els divuit mesos de mili vaig esdevenir un militant passiu, adormit. Una marmota. Tot i així, si en algun permís hi havia un aplec o un míting, hi assistia.
A Madrid, la meua destinació naval, acudia als actes que es feien sobre el País Valencià. Molts els organitzava Gonçal Castelló. No és exagerat afirmar que a la capital de l’imperi hi vegetaven més militants del PSAN que en qualsevol altre lloc dels Països Catalans. També vaig acudir a una actuació de Pau Riba. «Noia de porcellana…»
Una dirigent del PSAN tenia un amant madrileny que cantava en el cor de RTVE. Un dissabte uns quants militants vam anar a visitar-los al pis franc que compartien. Ell era casat. En un moment determinat es va afaitar i, mentre hi procedia, cantava, temerari. Era molt entonat i tenia una veu preciosa.
Aquella relació li va reportar a la dirigent l’expulsió del partit; no pel fet de mantenir una pràctica adúltera, sinó perquè l’amant era espanyol. Poca broma. Em vaig espantar tant que no he intimat mai amb cap espanyola.
En acabar la mili vaig fer mans i mànigues per muntar una candidatura d’esquerres i catalanista al poble, però no ho vaig aconseguir.
Com a militant del PSAN, vaig pertànyer també al BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional), a l’MDT (Moviment de Defensa de la Terra), a Maulets i a Catalunya Lliure.
Integrat en aquesta última opció, vaig concórrer a les eleccions europees i a les del Parlament de Catalunya en llocs prou davanters. No vam traure mai cap representant.
Vaig participar en un míting a Pedreguer com a orador principal. M’havia preparat el parlament a partir del llibre Cròniques colonials, de Manuel de Pedrolo. Crec que vaig quedar prou bé. Cal remarcar que els assistents a l’acte eren encara més independentistes que Pedrolo i que jo.
He anat a moltíssims Aplecs del Puig, fins i tot a alguns de prohibits, i a molts sopars del Micalet. He après molt en un lloc i en l’altre.
A les concentracions que feien a les places de bous de València, d’Alacant i de Castelló érem els únics que reclamàvem la independència i ho proclamàvem a crits: «In-de-pen-dèn-ci-a! In-de-pen-dèn-ci-a!». Amb els anys s’hi han afegit milers de companys. És un fenomen que no para de créixer.
Quan el meu fill tenia tres mesos i mig el vam dur a la seua primera manifestació. Va ser el 25 d’abril a Xàtiva. Li va prendre gust al tema.
Dissortadament, he de reconèixer amb molt de pesar que no vaig aconseguir mai que ningú s’afiliara al PSAN. Amics per anar a manifestacions i aplecs, sí. Fins i tot un parell van venir a casa la nit del 23F per ajudar-me a cremar papers comprometedors. Quina por!
