Fa uns anys en una sèrie per a adolescents que veia amb la meua filla els protagonistes cantaven una cançoneta amb un profund i inesperat caire metafísic. “Todo vuelve, la vida te lo devuelve”, proclamava la tornada. No deixava de ser una versió postmoderna i banal de l’etern retorn nietzscheà. “Vivir es ver volver” deia amb al·literació inclosa Azorín. Menys emfàtic i per això més vertader Vicent Andrés Estellés verificava que “tot retorna, agrupant-se, i és una sola història”. Tot això és ben de veres, però cal no oblidar que, com deia el clàssic, de vegades el que va esdevindre com a tragèdia retorna com a farsa.
És molt de veres que fer-se gran implica entre altres coses tindre ocasió de comprovar aquesta condició cíclica del temps. No és només que després de l’hivern sempre retorne la primavera malgrat que nosaltres avancem de manera irremeiable cap al nostre hivern, o que, per als que som docents, cada setembre s’assemble, tots els començaments de curs tinguen alguna cosa de repetició del mateix encara que amb diferents protagonistes. Ho pense de vegades fent de tribunal vigilant exàmens de les proves d’accés a la universitat: el nerviosisme dels demés, dels divuit anys dels demés, semblen repetits, els propis, llunyans en el record, semblaven irrepetibles. També el transcórrer dels exàmens, l’eufòria en acabar el darrer, els objectes oblidats en la darrera aula malgrat l’advertiment inicial. La vida social, observada a certa distància, des de l’omnisciència que somniaven els narradors del XIX, sembla en efecte transcórrer en un temps cíclic. És -supose- la nostra temporalitat el que afegeix el component de degradació successiva, de decadència, a determinats processos. A la contemplació dels estudiants en el llindar de la Universitat, no. Això és sempre un motiu d’esperança, un record que els començaments també es succeeixen, una suspensió del temps que impedeix pensar en el que vindrà després, en els processos, en els finals.
Tot retorna, agrupant-se, i és una sola història. Però la història tendeix a repetir-se com a farsa. Crec que això passa especialment quan hi ha la consciència difusa que s’està repetint un esdeveniment. Tornen les acampades reivindicatives. Jo recorde l’acampada contra la reforma dels plans d’estudis, contra el pla Bolonya, que es deia, amb estudiants plens de raó, dissolta per la imminència dels exàmens, eixe cicle curt i peremptori. Recorde, és clar, les del 15M, i la seua lògica radial.
Madrid és el centre no només perquè hi conflueixen totes les carreteres i línies fèrries i estrenen els trens que després usarem els altres de segona mà quan ja no els facen falta, no, és més profund. Madrid és una productora d’arquetips, de models originals que han de ser replicats per les províncies: simulacres radials, repeticions en l’espai creuant-se amb repeticions en el temps. Ara és el moment, que hi ha hagut un desnonament al barri de Retiro. No ho era quan passava al remot carrer Túria de la remota València, per exemple. Els millors desnonaments, els més mediàtics, els de Madrid, que tenen nom i tot, i la gent de llunyanes terres es commou sense conéixer el nom de les veïnes desnonades a la pròpia ciutat. Madrid sempre té qui li escriga i qui li cante, que “por algo te hizo Dios la cuna del requiebro y del chotís”.
Tornen les acampades, com tornen les oronetes, però, ai, aquelles oronetes de la nostra joventut no tornaran, ja se sap. L’etern retorn sempre té alguna cosa de decebedor per a qui va viure versions anteriors, potser perquè no sempre ens és possible oblidar cap on anaren ni deixar de preveure cap on aniran.
No sé si és casualitat, però tornen també les proclamacions de candidates d’esquerres que han d’arrossegar l’entusiasme de les províncies disciplinades, i també els anuncis de coalicions electorals proclamades des de Madrid, buscant noms atractius entre el catàleg de noms amb antigues ressonàncies de Celtibèria i d’ultramar, per tal d’escenificar retorns, per bastir nous simulacres, farses sense traces de grandesa. Viure és veure tornar: els núvols, que deia l’escriptor de Monòver, i altres coses igualment etèries, gasoses, lleugeres, avellutades, fetes d’aire.
