Concernits pel món que ens ha tocat de viure, un bon amic i jo mateix enraonem sobre les conseqüències catastròfiques de l’estupidesa humana. Tot podria ser més senzill, constatem mig rient-nos-en després d’uns quants sarcasmes sobre un episodi de megalomania extrema protagonitzat per un d’aquells manaires d’empresa que es creu un estadista, Déu. Episodi ridícul que descriu molt bé aquell individu com un ésser de poca importància però malauradament amb una capacitat enorme de fer mal. El cas és que hi ha tipus que no s’adonen que van contínuament ensenyant el cul i els collons pel carrer com si foren un mandril. Mandril estúpid de cul gros i acolorit amb els collons de la grandària de pilotes de futbol. I no n’hi ha ni un ni dos. Es poden comptar per milers. Per milions.
Tot podria ser més senzill, certament. Només caldria que els qui tenen el poder sobre les nostres vides en qualsevol de les seues facetes, foren capaços d’actuar amb racionalitat, decidint sempre cas per cas, pensant en les conseqüències de les seues actuacions.
Complicat. Sempre he pensat que el meu pare hauria d’haver estat, amb tots els seus defectes, un dirigent mundial. Per què no? La vesprada abans de morir la va passar assegut al balcó de casa, calfant-se el cap en quins homes cridaria per a anar a treballar l’endemà. Era el primer dia de la temporada de la taronja i, per desgràcia, no hi havia faena per a tothom. El cas és que després de tot un estiu gairebé sense guanyar un jornal molts el necessitaven per a passar casa. La decisió no era fàcil. Calia escollir. El pare sempre hauria triat, primer, els que tenien fills menuts, i, després, els més majors. De qualsevol manera, s’hauria mirat cas per cas. I tot i així, mai no hauria estat prou segur d’haver encertat. En vaig aprendre molt d’ell no només d’aquest sentit de la justícia. També sobre el seu menyspreu natural pel poder. Se’n fotia.
La vesprada és plàcida. La primavera ha començat a guaitar i res no fa pensar que estem manats per imbècils, ni que d’ací a cinc minuts podria acabar-se la vida en el planeta d’una manera abrupta, en cosa gairebé de segons perquè un tarat ha premut el botó nuclear.
Tot podria ser molt més senzill. Per exemple, tenir un habitatge segur sense haver de ser milionari ni de guanyar els diners a cabassos. Ben mirat, ho mana la Constitució, no? Segur que també ho deu manar la Bíblia.
O podria ser més senzill tenir una faena estable sense haver de témer l’arbitrarietat d’un executiu amb rampells psicopàtics. Estaria bé no haver de patir pels moviments sinistres ni les manies, ni les obsessions de monstres com Netanyahu, Putin o Trump… Al capdavall, de tipus que caguen i pixen igual que tothom i que un qualsevol dia, com tothom, rebentaran pels descosits d’una qualsevol malaltia i acabaran per podrir-se en un clot.
El meu amic i jo seiem en la terrassa d’un bar devora on treballem. Les taules estan plenes de gent jove que mata el temps despreocupadament. Parlem del futur per bé que sabem que és una pèrdua de temps. Aquesta nit mateix un dels dos, o els dos, podria morir sobtadament. O qui sap, potser demà ens podria tocar la loteria o convertir-nos en hereus de la fortuna d’un oncle desconegut. De moment, convenim que el present pinta malament. Cap dels dos té res més enllà d’un jornal. No tenim ni propietats, ni grans estalvis de rendistes. I per si encara no fora poc, el temps se’ns tira al damunt, ens acaça com un lleó famolenc. Ens aferrem definitivament als somnis i a una certa esperança, difusa, estranya que té tot l’aire d’autoengany però sense la qual no podríem continuar.
Tot podria ser més senzill. Ara pense en una caseta enmig d’una mar de tarongers frondosos, en un camí voretat de palmeres, en les nits d’estiu i el perfum desbocat dels gesmilers.
