Encara que passe bona part de tot el sant dia cara els llibres, segur que mai no podré llegir tot el que voldria. He de confessar que ho faig sense ordre ni concert. No tinc cap sistema, ni cap pla preconcebut. Ja no sé què busque ni què vull saber i, per això, trie els llibres amb tota classe de criteris, que no sé si sabria explicar. L’atzar segur que juga un paper fonamental. El que sí que sé és que em disperse amb lectures diverses, espentejat pel vici de llegir. Soc un viciós de la lectura com soc també, com us he dit moltes vegades, un viciós de la política. Però, la política s’ha convertit en un fangar tan fastigós que cada dia em queden més poques ganes de submergir-me’n.
Per fer-me una idea de com llig, faig un repàs als llibres que tinc entre mans. Damunt la taula de l’estudi en tinc dos que, per llegir-los, i per raons diferents, he de prendre notes. El primer és l’assaig de Martí Domínguez, Del natural. Una història de la natura en la pintura, que em porta a fer una ullada a altres textos, com ara: a Les vides dels més excel·lents pintors escultors i arquitectes (1542-1550) de Vasari i a El descrèdit de la realitat de Joan Fuster. Per a Martí Domínguez, com per a Joan Fuster, tot començà amb Giotto que «va dotar els seus models de vida, va trencar la rigidesa bizantina que es troba en tants pintors primitius italians i es va permetre la llicència de pintar les coses amb la seua força vital. Si Paul Cézanne va afirmar que era el primitiu d’un nou art, Giotto també ho és del seu, de l’art de la realitat». El llibre em convida a fer una guia de les esglésies o indrets de la Toscana on hi ha els diferents quadres que comenta. L’altre llibre que tinc a l’estudi, perquè també n’he de prendre alguna nota per, després, fer una ressenya per a La Veu dels Llibres és Aproximació a l’esperit del temps, de Gustau Muñoz (ed), en què reuneix les reflexions d’onze autors de reconegut prestigi per tractar de copsar «l’esperit del temps», per tractar d’entendre els problemes que patim. Són aproximacions, temptatives provisionals, assaigs, a les realitats bategants del segle XXI, a la realitat del present, entesa com un procés de canvi.
En la poltrona, acompanyat de música clàssica o de jazz, segons em posa l’emissora de ràdio que trie, m’empasse Los genios, de Jaime Bayly, que conta l’amistat i l’enemistat de García Márquez i Vargas Llosa. Un clar exemple de la intervenció de l’atzar en la meua lectura. El tinc perquè Manuel Baixauli se’n va a Nàpols. Com que se’n va a la ciutat on s’ajunten el cel i l’infern, em va demanar el meu llibre Spaccanapoli. Li vaig dir que li’l regalava, però que me’n deixara un que em sorprenguera o que li haguera agradat molt. Com que és un geni, em va deixar Los genios. M’agradaria saber què hi ha de veritat en aquesta novel·la i fins a quin punt són esdeveniments reals alguns dels seus passatges, com ara, quan conta el motiu de l’enemistat dels dos escriptors o el perquè de les discrepàncies de Vargas Llosa amb Fidel Castro. O de com actuava Castro amb els intel·lectuals… També en la poltrona, acompanyat per la música que li agradava a la meua amiga Fina, llig Infinita, unes lletres per a Fina Cardona, que intenta ser un homenatge d’un grapat de gent a l’amiga, a l’escriptora i activista cultural i…, Per passejar i per dormir-me, escolte, a través del mòbil, Dama blanca, una novel·la de lladres i serenos en què apareix un cadàver en el terme de Cullera, dins d’un camp d’arròs. M’he quedat quan el policia nacional interroga el propietari del camp on ha trobat el cadàver. Com que el llaurador li contesta en valencià, el policia li demana que parle en castellà, perquè no l’entén, ja que acaba d’arribar a València. Però es diu, a ell mateix, que haurà d’aprendre l’idioma del país, si es vol quedar molt de temps per ací.
