El meu germà Gonçal darrerament està molt capficat en la geopolítica, en la guerra d’Ucraïna, sobretot perquè no veu clar on ens portarà a nosaltres, pobres habitants del jardí europeu. I, com que segueix amb molta preocupació el tema, de tant en tant, m’envia enllaços d’articles, notícies o reportatges que considera interessants perquè m’il·lustre. Un dels que m’ha enviat darrerament és un reportatge de Televisió Espanyola sobre els naixements a Ucraïna en què explica que el conflicte, la guerra, ha provocat un cinquanta per cent més de naixements prematurs, que moltes dones no arriben a anar de part, que hi ha més avortaments, més cesàries… Evidentment, el meu germà s’aborrona d’aquestes situacions, li toquen la fibra sensible, però no pot evitar fer un comentari que li demana el cos: «Sembla que és el primer conflicte on passen coses semblants. Borrell ja va dir que cal conquistar les ments i sembla que li fan cas.» I jo tampoc no vull evitar pensar la polèmica que s’hauria produït, si la famosa frase de «conquistar les ments» l’haguera pronunciat un independentista català. Vos ho imagineu? Cal conquerir les ments… Sembla que, segons qui, sí que té dret a adoctrinar el personal perquè vigilen i cuiden el jardí on vivim i evitar que ningú el contamine. Ja sabeu la comparació de Borrell: Europa un «jardí» i la resta del món una «jungla». Encara com ha aparegut algun representant d’algun país o d’algun partit polític de l’estat que ha acusat Borrell de tenir «una mentalitat colonialista inacceptable». Acusació que no es nova, des de ja fa temps, en aquestes terres.
Com que de jove em vaig quedar fart de l’aixada i del llegó, no he tingut mai idealitzats el jardins. No m’han dit mai gran cosa i no m’han agradat mai tampoc les visions idíl·liques del paisatge valencià. Ja ho sabeu el famós «jardí de flors» o el paisatgisme sentimental dels nostres poetes. Ni tan sols en commouen les escenes rodades de Woody Allen, o de qualsevol director de cine, a Central Park. Llegint els Diarios de Rafael Chirbés, A ratos perdidos 3 y 4, em trobe amb un viatge seu a Nova York on es parla d’arbres i jardins que em fan reflexionar sobre la desencertada comparació de Borrell. Ens explica Chirbés que, segons un llibre de Homberger, els arbres i les construccions de bona part de Central Park —un magnífic jardí— van ser plantats sobre un cementiri indi. Per cert, Borrell, en un acte a la Complutense també va dir que «els EUA es van independitzar després de matar quatre indis». I també afirmà que als EUA hi ha més integració política perquè tothom té el mateix idioma. Deixem, però, els EUA i centrem-nos a Europa que és on vivim. En aquesta Europa, que és un magnífic jardí ple de flors —«tot a floretes»— hem aconseguit molta dignitat i, potser, hem gaudit —gaudim— de la major llibertat que ha aconseguit l’ésser humà. No ens equivoquem, però, tenim uns espais, uns depòsits de morts a tot arreu del continent: A Sedan, a Verdun, a Normandia, a Stalingrad, a Auschwitz… No cal anar tan lluny: a Paterna… Hem de ser conscients que, sota els arbres del jardí, hi ha enterrades les víctimes d’unes de les majors mobilitzacions d’odi i de crims que ha produït la història de la humanitat… Rafael Chirbés cita un article de Hermann Tertsch que ho explica amb molt poques paraules: «Hem sabut matar millor que ningú, més ràpid que ningú i més barat que ningú».
