Tres vegades he fet testament i això que no he mort ni una de sola. Tres vegades he acudit a la mateixa notaria posant la mateixa cara de fava a dir -i a desdir-me- d’allò que vull que es faça de totes les meues possessions quan ja no hi siga i, aleshores, amortallat com les restes d’un entrepà entre els fulls d’un diari o bé polvoritzat, m’arrefilen de braç a la cabalosa séquia de l’oblit que sempre va plena de calaveres i, sobretot, de somnis nonats.
Jo preferiria, però, que fos allà on conflueixen el Magre i el Xúquer, en el meu Ganges particular acaronat pels pollancres, els oms, els baladres, els lledoners, les nogueres, els salzes… Però sé que, al remat, em pose com em pose, faran el que voldran de mi i no em podré queixar.
M’arriba aquests dies que a Barcelona, a València, s’ha parlat foc i flama pel que fa a tots els canvis que he anat fent en aquella trista notaria del centre de la ciutat. S’ha dit que les dues finques del carrer Pelai que tinc a tocar de La Rambla les he deixat a un grupuscle marxista de Sants que fa temps que, des de la terrassa d’una “bocateria” calabresa, conspiren per portar la llibertat a tots els pobles i els pobres de la nació catalana. Que l’edifici de l’avinguda Pearson, a Pedralbes, i els terrenys en el terme de Tamariu, se’ls beneficiaran uns okupes pudents que fa anys que donen pel sac en un tranquil carrer del molt ordenat i polit barri de Sarrià. Que l’apartament elxà de La Vallverda se’l quedarà una antiga amant a qui no he vist des dels temps de tremperes i nits en blanc.
Es diu també que només he deixat al meu únic fill les lucratives accions d’Acerinox i Inditex més els vuit pisos que s’aixequen als entorns del Mercat de Colom de València… només? malparits!… Que tot plegat soc un miserable i un cagadubtes i un tarat i un fracàs de persona i un desagraït a la vida i un descregut, nihilista, burleta, perillosament lliure.
Avui ha sigut la tercera vegada que he anat a la notaria. Plovia a bots i barrals i he arribat banyat com un peix i mig coix com passa sempre que el dia és humit i la humitat, doncs, m’entra per les ungles dels peus i es clava com agulles de cosir en cadascun dels meus genolls ferits d’edat.
Una senyoreta malcarada, en els trenta complits de llarg, m’ha demanat el meu carnet d’identitat amb l’autoritat continguda d’un soterrador (les notaries i les funeràries haurien d’estar juntes, paret amb paret) i, tot seguit, m’ha fet passar a la saleta on m’he assegut al costat de dos homes, presumiblement paquistanesos, que han baixat la veu de seguida que he entrat ben bé com si tingueren por que jo pogués entendre res del que deien.
Després, aquella mateixa jove, m’ha fet passar al cor d’aquella mena de biblioteca d’Alexandria minúscula i fosca, mausoleu de riqueses cobejades, de misèries, epicentre de les guerres més acarnissades entre pares i fills, germans, amics i enemics.
M’ha atès una xicota un punt eixuta, amb una cara llarga a penes dissimulada per unes ulleres grosses amb una muntura de color morat. De seguida que ha vist que em treia la jaqueta i que deixava el paraigües repenjat en la cadira, ha obert l’ordinador i m’ha recitat un punt parsimoniosa les meues dades personals per a assegurar-se que res del que és substancial en mi ha canviat des de la darrera vegada que vaig trepitjar aquell indret. I sí, crec que continue sent jo: FJVG, amb DNI ‘español’ número bla, bla, bla… domiciliat, encara, en un edifici a tocar del zoològic. Un edifici, val a dir, amb una entrada ampla i fosca com la gola d’un llop que sempre té més merda que un pal de galliner. Una cofurna de sis plantes, àtics i sobreàtics on vivim, dos professors, dues bellíssimes inspectores d’hisenda, un bruixot, deu gossos de totes les mides i tipus de lladruc, un navegant del firmament, un potentat de la ferralla, una parella de vells amants immortals, mitja dotzena d’animetes del purgatori, un comissari polític del partit socialista polonès i dos-cents membres d’una antiga tribu nòmada de l’est.
Res no ha canviat, en efecte. Tampoc el meu aspecte, almenys no massa, no del tot. Tot arribarà, però. Segons he llegit, en uns pocs anys, el meu cos patirà una explosió cel·lular i, de colp, ja seré vell. Vull dir, vell de veritat.
En acabar el recital de dades, la xicota m’ha mirat per dessota les seues ulleres i m’ha preguntat que què és el que volia canviar. Li he dit que el món. Contrariada m’ha fet saber, però, que això era una d’aquelles coses que no podia anotar. Tot seguit, li he enumerat, dret dalt de la cadira, la infinita llista d’esperances que encara tinc i que per res del món voldria que anaren a parar al forn dins de les butxaques del meu trajo de difunt. Deixe les il·lusions a tots els que he estimat i encara estimaré, el goig de viure, deixe la memòria lluminosa dels anys bons junt a aquell pis parisenc, i aquella torre napolitana, i la meua col·lecció de segells i bla, bla, bla…
Després, la xicota, amb molta cura, m’ha ajudat a baixar de la meua trona i en un no-res m’han vingut a buscar uns senyors que se m’han endut a la planta sisena del Clínic. En el hall, una bella xicota de trets asiàtics tocava al piano una peça de Chopin.
Torne a tenir hora en vint-i-cinc anys. Si volen que els hi deixe res, només m’ho han de demanar.
