Que l’Església no evoluciona en consonància amb els temps actuals és una cosa ben sabuda. Que alguns dels seus membres pensen exactament igual que els homes de Cromanyó, també. A Alaquàs (l’Horta Sud) s’investiga la denúncia recent de cinc exalumnes del col·legi religiós concertat Mare Josefa Campos a un professor que, presumptament, va utilitzar teràpies de conversió per a curar-los l’homosexualitat. El docent duia els xavals, menors d’edat, a un lloc apartat i, en privat, després de preguntar-los per la seua orientació sexual (quatre eren homosexuals, i un, bisexual), els deia que Jesucrist no els acceptava. Els feia creure que tenien un problema, que no estava bé allò que sentien, que no era normal i que havien de buscar-hi solucions. Un abús de poder en tota regla. Fins i tot va arribar a oferir una pastilla a un d’ells. Torna-li la trompa al xic! Altra vegada l’equació sodomia = malaltia, fàrmacs i pseudoteràpies per a intentar corregir allò que és incorregible, com és la capacitat congènita, intrínseca i innata de sentir atracció sexual, eròtica, emocional, afectiva o romàntica per unes persones o altres.
Aquesta era, a grans trets, la manera com actuava l’ensenyant, que ja ha sigut denunciat davant la inspecció educativa. La direcció del centre, a través d’un comunicat, va condemnar qualsevol actuació que atempte contra la igualtat, va assegurar que desconeixia eixes suposades pràctiques i li ha obert un expedient disciplinari. Poc castic em sembla! Trobe que n’hauria d’haver expulsat aquest animalot ipso facto. Un retrògrad així, que anteposa les conviccions personals a la professionalitat educativa, no pot tindre al seu càrrec xiquets influenciables que estan en procés de definir la seua sexualitat. Fa trenta-anys que treballa en l’escola, dubte que només n’hi haja cinc casos, més aïna deuen ser els únics que s’han atrevit a denunciar-lo, i a més aquest neandertal dirigeix el centre d’orientació familiar Mater Misericordiae de València. La Conselleria d’Educació també ha iniciat una investigació sobre aquests lamentables fets i està recopilant tota la informació per elaborar-ne un informe, a banda de la denúncia que ha presentat davant la Fiscalia.
El docent eixit d’Atapuerca els feia llegir un llibre en PDF sobre teràpies reparatives l’objectiu de les quals és anul·lar o modificar l’orientació sexual, la identitat o l’expressió de gènere d’una persona, i fonamentalment es basen en la idea que l’homosexualitat està produïda per un trauma en la infància. Al meu parer, la commoció negativa en la infantesa la degué tindre ell i tots els qui actuen com aquest troglodita, i per això són uns autèntics degenerats i estan tan pertorbats. Si no, no s’explica que oferira una píndola a un dels xics l’efecte secundari de la qual és reduir la libido, allò que Sigmund Freud va definir com un impuls connatural o una força de l’energia vital que brolla de l’eros i origina i dirigeix les manifestacions del desig de plaer. No podem considerar-ho un cas de castració química, però sí que pretenia aplacar l’apetit sexual de l’adolescent en plena pubertat i amb la testosterona a mil. Quina aberració!
Això de les teràpies de reorientació sexual em recorda molt les pseudociències i altres tractaments màgics que, a més de plomar la butxaca del pacient i enganyar-lo, sovint maten. És el cas de les medicines alternatives, que s’han estés moltíssim en els últims anys i que s’aprofiten de la incultura científica i de la manca d’una regulació estricta que els obligue a demostrar les bondats que anuncien. Doncs bé, intentar canviar l’afinitat sexual d’una persona mitjançant teràpies d’aversió, la modificació del comportament, la psicoanàlisi, la hipnosi, l’oració, el consell religiós o, en casos extrems, la violació correctiva només pot tindre com a resultat l’aparició d’ansietat, frustració, depressió, comportaments autodestructius i tendències suïcides, ja que no hi ha cap evidència empírica sòlida que l’orientació sexual puga ser modificada, de manera miraculosa, per bocamolls i fonamentalistes cristians que es basen en falses creences i que parteixen de la suposició que l’homosexualitat, per se, és un desordre mental. Aconseguir-ho seria el resultat de l’efecte placebo de la tècnica aplicada, és a dir, pura suggestió, sense més.
Evidentment, la llei no és suficient per a combatre aquests experiments tan perjudicials físicament i psicològica, que l’ONU ha qualificat d’humiliants, degradants i discriminatoris. Només hi ha set comunitats autònomes que els prohibeixen expressament, entre les quals la nostra, i la coneguda com a llei trans i LGTBI estatal del 2023 els recull com a infraccions administratives penades amb sancions, però no els introdueix en el Codi Penal. Aquest és l’objectiu de l’associació No Es Terapia, criminalitzar-los, perquè les multes econòmiques, que van dels 10.001 als 150.000 euros, ni són eficaces ni dissuasives. De fet, encara no se n’ha posat cap. Per tant, com que no estan tipificats com un il·lícit, de moment no hi ha pena de presó per a aquests energúmens. No soc advocat, però em semblen un fets suficientment greus perquè vagen per la via penal. Després, és clar, sempre hi haurà jutges, com el de la mediàtica sentència de Barcelona, que no consideren un delicte d’odi dir-li a un gai, amb agressivitat verbal, «te voy a hacer hetero a hostias». Una absolució inexplicable, però és que l’evidència no es jutja, es castiga.
Encara caldrà donar gràcies que aquest xaman no sotmetera els xicons a electroxocs, lobotomies o cirurgies del nervi pudend. Durant l’edat mitjana, el pecat nefand va ser castigat amb la foguera, la castració, la confiscació dels béns, el turment i la vergonya pública, i sabem que en altres parts del món, encara hui en dia, és condemnada amb la forca. Tots hem vist imatges d’homes gais penjats de grues a Síria, l’Iran i altres països islàmics, o llançats al buit des del terrat dels edificis. A Brunei, el Iemen o Nigèria, per exemple, la pena de mort és per lapidació. Mil i una formes de reprendre i aniquilar allò que consideren relacions contra natura. Amar a qui un vol, en determinats llocs del planeta, és temptar la parca. En canvi, l’Evangeli segons Joan (13:34) diu: «Us done un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat». Atenció, no especifica que siguen homes i dones, sinó uns individus a altres. Quin problema hi ha a estimar una persona del mateix sexe? És amor i no vici com va suggerir un dirigent de Vox! Si sant Joan, Jesús o el sursum corda alçaren el cap, queien de tos en veure aquesta radicalització d’alguns depravats.
El primer nóvio que vaig tindre, allà per l’any 2010, provenia d’una família molt religiosa de l’Opus Dei, i em va contar que els seus pares el van portar a una psicòloga quan van descobrir que li agradaven els xics. La resposta d’aquella professional va ser magistral: «al xicot no li passa absolutament res, potser són vostés els qui tenen el problema i han de vindre a consulta unes quantes setmanes». D’altra banda, tinc una molt bona amiga a la qual fa poc més d’un any li van detectar un càncer de mama, afortunadament molt localitzat i agafat a temps, però, tot i això, primer la van operar, i després ha rebut tant quimioteràpia com radioteràpia. Ara passa revisions cada tres mesos i tot està perfectament controlat. Aquestes són teràpies basades en la ciència mèdica amb eficàcia terapèutica; les aplicades pel tarat d’Alaquàs, una estafa i un frau, atés que l’homosexualitat no és una malaltia, ergo, no hi ha res a curar.
Perquè encara ens assassinen en moltes parts del món és per allò que lluitem cada 28 de juny des de fa cinquanta-cinc anys, i per això també volem que les nostres institucions pengen als balcons el nostre emblema, la bandera multicolor, malgrat que alcaldesses defectuoses («el valenciano es mi lengua materna y tengo ese defecto, espero que me perdonen» dixit) s’hi neguen i ens comparen amb els sofrents d’ELA, d’alzhèimer o de càncer. Aquest dissabte, 20 de juliol, omplirem els carrers d’Alacant, tot i els impediments que hi ha posat Barcala i l’intent de l’Ajuntament d’apropiar-se de l’Orgull, en una manifestació reivindicativa, lúdica i festiva en defensa de les nostres ben naturals orientacions sexuals i a favor de la diversitat, la llibertat i la tolerància. Bramarem, alt i fort, que som persones amb els mateixos drets que la resta, i que les pseudoteràpies que proclamen curar l’homosexualitat són una enganyifa que haurien de ser constitutives d’un delicte punible. Li pese a qui li pese, no estem malaltussos, no tenim cap tatxa, som persones que amem com volem i a qui volem, exactament igual que ho fa tothom. Qui no entenga això en ple segle XXI, que s’ho faça mirar urgentment.
