En política, els canvis orgànics sempre arriben amb una doble intenció: aparentar ordre i demostrar força. Tant Feijóo com Sánchez han mogut fitxa en les darreres hores per reforçar les seues estructures de partit. El primer, per preparar-se per governar. El segon, per no caure. I entre nomenaments i desplaçaments, dues cares noves al capdavant de l’organització: Miguel Tellado pel PP i Rebeca Torró pel PSOE. Són dues apostes que no poden ser més diferents. Tellado és un gallec de partit, fidel escuder de Feijóo a la Xunta, que ara es converteix en el número dos del PP amb el “comandament únic” sobre les estructures territorials, les campanyes i, fins i tot, l’estil ideològic. Tot seu. Una mena de comissari polític, amb mà dura i llengua afilada, que relleva Gamarra i concentra en una sola figura tot allò que Feijóo considera essencial: disciplina, missatge i jerarquia. En canvi, al PSOE, després dels escàndols de Cerdán i Ábalos, la jugada és exactament la contrària: dispersar poder. Sánchez ha triat una dona per a la secretaria d’organització, però l’ha envoltada de tres adjunts per evitar temptacions de verticalitat. Rebeca Torró, valenciana, pròxima a Ximo Puig i amb currículum industrial. No és poca cosa. El missatge és clar: netedat, control i paritat. Després de les patinades d’Ábalos i Cerdán, el PSOE busca una cara nova, però amb ofici. I també un repartiment del poder que evite personalismes i males companyies. Que després et pot eixir car confiar-ho tot a un de Valladolid o al cunyat espavilat que es pensa que domina la comunicació perquè fa fils a Twitter. Feijóo juga fort: aposta per la centralització i el múscul electoral, perquè sap que aquesta és, probablement, la seua última oportunitat. Sánchez, en canvi, intenta resistir amb gestos de regeneració i una nova imatge coral, com dient: “Açò no tornarà a passar”. I enmig de tot, una dada reveladora: mentre el PP concentra poder en homes de la vella escola, el PSOE el reparteix entre dones amb trajectòria institucional. Ni millor ni pitjor. Però sí molt diferent. Així que ja ho tenim: Tellado contra Torró. Ordre contra equilibri. Hierarquia contra pluralitat. L’orgànica, també, és una forma de fer política. I a la llarga, pot acabar decidint qui governa i qui cau.
