Tan malament està el valencià a València?, m’han preguntat algunes persones arran del reportatge, interessant, sobre la situació del valencià que el periodista Francesc Arabí publicà fa uns dies al diari Levante-EMV. Doncs depén.
Ni la teoria sense dades permet arribar a conclusions fiables ni algunes dades, per elles a soles, tampoc. Si fórem al segle XVIII ho resumiria amb l’eslògan ni racionalisme ni empirisme. Calen, totes dues, teoria i empiria. El mateix periodista, gat vell (és un elogi. Que us conec!), escrigué que “las cifras son interpretables”. Les dades, les enquestes lingüístiques en aquest cas, sense context ni interpretació cabdal poden donar una imatge distorsionada de la realitat, amb aparença d’exactitud i de rigor.
Primerament, dos apunts metodològics. El baròmetre d’usos personals, professionals i públics del valencià de 2023 comptava amb una mostra de 975 enquestats i tenia un nivell de confiança del 95,5% i un error mostral del 3,2% per al conjunt del País Valencià. Per lògica, si segmentem l’enquesta a la ciutat de València, la precisió baixa fins a límits no acceptables.
La dada del 15% de valencianoparlants a València, doncs, s’ha de prendre amb cautela. En podrien ser més. I menys. I, en ser més petita, encara podem fiar-nos menys de la referència del 2% que usaria només el valencià. A més, al Regne d’Espanya es pot viure fent servir només una llengua no castellana? És això possible? Alerta, doncs, amb les preguntes.
L’enquesta de coneixement i usos del valencià de 2021, tanmateix, tenia una mostra de 7.171 persones (és a dir, més de set vegades més que la de 2023) i sí que permetia segmentar per àrees geogràfiques amb la qualitat mínima exigible. Amb tot i això, la segmentació no corresponia exclusivament a la ciutat de València sinó al conjunt de l’Horta (i només aquesta comarca disposava de 2.300 enquestes).
De fet, segons l’enquesta de 2021, en l’àrea metropolitana de València a casa un 10,3% (i no un 2%) parlaria sempre en valencià i, si sumem els qui parlen valencià preferentment o indistintament valencià i castellà, la xifra abastaria el 18,9%. No seria, doncs, tan residual com s’hauria apuntat.
I ara anem amb el context. És cert que, dissortadament, patim un procés de substitució lingüística, particularment pronunciat en les dues grans àrees metropolitanes del País Valencià. O, dit d’una altra manera, València, Alacant i Elx eren ciutats valencianoparlants si més no als barris populars (la majoria, per tant) fins a una data no sempre fàcil de precisar (per absència de dades, precisament). D’unes dècades ençà, no ho són.
El Cap i casal, tanmateix, com la resta del territori, acollia en valencià si més no fins als seixanta del segle passat. Sense anar més lluny, mon iaio, Casimiro Flor Ferrer, era originari de Toràs, a l’Alt Palància, comarca castellanòfona. De xiquet vingué a la capital valenciana i mai el vaig sentir parlant en castellà. València, doncs, integrava idiomàticament.
Què ha passat, doncs? És difícil resumir-ho en un article de 6.000 caràcters, però ho intentaré amb traç gros. D’entrada, la capacitat nacionalitzadora espanyola (i, per tant, cal no oblidar-ho, castellanitzadora) fou molt més potent arran dels mitjans de comunicació de masses i de l’escolarització obligatòria. El castellà entrà entre les classes baixes per la ràdio i ha acabat inundant-ho tot, televisions, xarxes virtuals i plataformes. No, no és el mercat. És l’Estat.
D’altra banda, no es pot passar per alt el canvi demogràfic brutal des dels seixanta del segle passat. El País Valencià comptava, números redons, amb dos milions i mig de persones. Ara en supera els cinc milions. La ciutat de València tenia mig milió durant la dècada dels cinquanta i ara està per damunt dels 800.000 (i una part del creixement ha sigut metropolità, fora de les fronteres municipals).
Durant la primera onada demogràfica el País Valencià, als 60 i 70, no comptava amb cap autogovern. De fet, el valencià estava proscrit. I durant la segona, amb migrants de fora d’Europa, les competències de migració se les reservava el govern d’Espanya. La capacitat d’incorporar migrants al valencià ha sigut ben magra, doncs.
I tot amb tot, el valencià no ha desaparegut. Els valencianòfons a la ciutat de València pertanyen, en general, a classes mitjanes amb estudis universitaris. Comptem amb més gent que mai en la història que escriu i que llig valencià. El valencià, malgrat les dificultats i malgrat el menyspreu de les elits, manté prestigi, insistisc. La consulta de l’infame José Antonio Rovira isqué malament als qui estaven en contra del valencià.
Es podria dir, doncs, que s’ha passat d’una capital majoritàriament valencianoparlant amb una llengua sense prestigi a una ciutat castellanoparlant amb el valencià amb un cert prestigi recuperat. I encara més durant el període 2015-2023 la ciutat tenia un alcalde que parlava sempre en valencià i tenia el nom oficial en valencià.
Mentre que alguns qüestionen l’accent de València, els qui estan en contra del valencià tenen un programa clar: expulsar-lo de l’esfera pública. Com en temps del franquisme, si fa no fa. O com en època borbònica si més no fins a Alfons XIII.
Uns altres, de bona fe o manera interessada, han proclamat allò de no n’hi ha res a fer. No és veritat. I tant que sí. No soc tan il·lús per a negar que hi ha motius per a un cert desànim. Però els processos de revitalització lingüística també es poden donar. Al País Basc està ocorrent amb l’èuscar, sense anar més lluny.
Com afirmà el filòleg Manuel Sanchis Guarner i el sociòleg Rafael Castelló ha mostrat empíricament, la variable independent és la identitat col·lectiva i la dependent l’ús de la llengua. A més identitat valenciana, més ús del valencià. Per això, precisament, PP i Vox insisteix tant a convertir-nos en una regió provinciana, empobrida i submisa a Madrid. I per això, la defensa d’un País Valencià avançat i valencià, sembla una reiteració i no ho és, és una necessitat.
4
