Fa una setmana que VOX va col·locar al concorregut carrer d’Alcalá de Madrid la que ja es coneix com la lona de l’odi, un tros de tela enorme que és proporcional a la impertinència i la descaradura del partit d’ultradreta. En la imatge apareix una mà –la polsera amb la bandereta espanyola és pur màrqueting- que llança al poal del fem els símbols que no li apanyen, com ara els dels col·lectius feminista i LGTBIQ, l’Agenda 2030, l’estelada independentista o la senyera comunista, entre d’altres. L’eslògan, «Decide lo que importa».
Ara que s’acosta el 28 de juny, data en què commemorem els disturbis de Stonewall de 1969 al barri de Greenwich Village de Nova York i que són el punt d’inici del moviment en defensa dels drets de les persones homosexuals, bisexuals i transsexuals, cal dir ben alt i clar que no permetrem ni un pas arrere en les conquistes assolides des d’aleshores en matèria d’igualtat afectivosexual per part de les persones no heterosexuals. Per això també, quan està a punt de començar la temporada de manifestacions de l’Orgull pertot arreu, convé, més que mai, anar-hi en massa i mostrar al sector polític més conservador i reaccionari que som ben visibles i que no consentirem retrocedir gens ni miqueta en allò que tant ens ha costat d’aconseguir.
¿Qui es creuen que són aquests nostàlgics de la dictadura franquista i de l’Espanya més dretana i regressiva, en blanc i negre, de toreros -ara vicepresidents i consellers- i folklòriques, per a tirar per terra la faena, l’esforç i l’espenta de milions de persones que, simplement, amem com ens dona la gana? La nostra lluita, la nostra dignitat i el nostre respecte a la diversitat no cap en el contenidor més gegant que puguen dibuixar. En canvi, la seua falta de sensatesa evidencia un tancament mental tan descomunal, una LGTBIfòbia tan abismal, que és radicalment contrària a l’oberturisme que caracteritza, afortunadament, la societat de hui en dia.
Davant el missatge d’odi del partit d’Abascal, i amb la connivència d’un Partit Popular liderat pel titella de Núñez Feijóo, que va anunciar fa poc que derogaria la llei trans si guanya les eleccions el 23 de juliol, cal omplir les urnes, d’ací a un mes, de paperetes –amb els colors de l’arc de Sant Martí- dels partits que defenen aferrissadament els avanços de les últimes dècades per al nostre col·lectiu. Solament així, amb la protecció ferma i tenaç d’uns drets adquirits amb fatics davant la intolerància ofuscada dels uns i dels altres, guanyarem la batalla a aquesta dreta radical, extremista i rància que enyora uns temps passats ja del tot superats.
Així, doncs, ha arribat el moment de fer front a l’hostilitat i la malvolença d’aquestes ideologies retrògrades, carpetovetòniques i cavernoses, ja que les involucions que propugnen no tenen cabuda en una societat moderna i del segle XXI com la nostra. No som brossa, ni deixalles ni brutícia, sinó éssers humans que estimem, senzillament, com volem i a qui volem. I tant que això importa! De passada també, recordem-los la dita bíblica, ells que són tan creients, «qui sembra vents, arreplega tempestes». Tan entenedora que no cal ni explicar-la.
