Si no teníem prou divisió en l’independentisme català, apareix un nou partit, Alhora, que lideren l’exconsellera i eurodiputada Clara Ponsatí i el filòsof Jordi Graupera. M’assabente de l’existència de la candidatura perquè m’he quedat blau, glaçat, clavat com una pedra, en llegir el seu pla de xoc pel català, la seua proposta educativa: substituir l’actual immersió lingüística en català, que diuen que no funciona, per una doble xarxa educativa segons la llengua. L’argument és demolidor: «La política catalana viu de la ficció que hi ha immersió lingüística: és fals des de fa dècades; les mateixes que els nostres polítics, en un moment demogràficament complex, han fet de la inacció el seu dia a dia», diu Ponsatí en un comunicat. I un altre argument: «Hi ha una ofensiva contra els drets civils en els quals és molt difícil defensar el dret d’educar en català. Si als qui ho fan els retires l’argument que torturem infants fent-los aprendre català i els dius: vostè, que no vol que el seu infant aprengui català, doncs pitjor per a vostè, vagi a aquesta línia. Això treu aquest argument i llavors pots dedicar esforços a revitalitzar la immersió», deia. Però, la proposta d’Alhora va molt més enllà de les dues línies, va d’una doble xarxa d’escoles. No volen que en una mateixa escola s’estudie en castellà i català, perquè els estudiants es trobarien amb espais comuns. Es tractaria d’escoles completament en català i escoles que no ho serien. «La raó d’apostar per la doble xarxa es fa des de la convicció que la immersió lingüística només és efectiva si excedeix els límits de l’aula i es fa extensible a patis, menjadors i a la resta d’espais de la vida lectiva de l’alumnat del país», diu ara Ponsatí.
Tota aquesta història em recorda quan encetàrem la democràcia i Convergència apostà per les dobles línies i que, si les hagueren instaurades, possiblement, la història hauria acabat amb una xarxa d’escoles en català i una en castellà, com vol ara Ponsatí. Segons en quines zones, segurament, serien concertades en català i públiques en castellà. És interessant veure la diferència entre la força, l’aposta, dels Governs valencià i català, per les concertades. Però va ser el PSUC i el PSC —quan era el PSC i no un apèndix del PSOE—, amb Marta Mata, els qui van fer rectificar Pujol i el feren apostar per la immersió: una única escola en català i per a tots, que ningú no va qüestionar en un principi. Mireu si és així que es va fer famós el que deien majoritàriament els castellanoparlants: «Ensenyeu-los en l’escola el català als nostres fills que a casa ja els ensenyarem el castellà». Una escola amb la immersió que, fins l’altre dia, deien que era un èxit. Si no, no s’explicaria com personatges com Albert Rivera i Inés Arrimadas, que donen a entendre que no s’estimen la llengua, parlen un català perfecte. Si Arrimadas i Rivera hagueren sigut valencians, segur que no haurien dit ni ase ni bèstia en la nostra llengua. Al País Valencià la correlació de forces era una altra. La dreta ha demostrat, cada dia i des del principi, que no estima la llengua, que no estima els valencianoparlants. Ara li toca la batalla a l’arquebisbe. Amb aquestes condicions, es va apostar per les línies. Unes línies que, davant el desgavell que tenim ara, podrien ser de nou la solució perquè els alumnes valencianoparlants tinguen un espai on ningú els qüestione l’idioma. Com a mínim que ens deixen morir dignament i en pau. Però, no tinc gens clar que a Catalunya, amb la seua realitat sociolingüística i la seua correlació de forces polítiques, la doble xarxa siga cap solució. Ponsatí ha sigut consellera d’Educació i deu saber de què parla, però a mi la música que toca no m’agrada gens, perquè intuïsc de què va. De totes maneres un canvi tan radical no s’hauria de fer sense un debat seriós sobre el tema. Un debat entre els especialistes.
