Somie que estic a punt d’instal·lar-me en un pis de propietat. Bé, no sé si podríem dir que no és exactament o només un pis. Més aviat és un paradís on sé que podré ocultar-me de l’implacable pas del temps, de les violències del món. Un lloc on destruir tots els meus temors sense haver de patir la vergonya de ser assenyalat com un covard. Vull dir temor de la malaltia, de la pobresa, de la soledat, del mal dels altres, dels meus, dels vostres.
Encara no sé com és per dins la meua nova casa, aquest refugi salvífic on pense passar l’eternitat. Tant se val com siga. Estic content. Ja pense que a la cuina instal·laré la llum de la meua infància. Després, la perfumaré tota d’olors mengívoles de dissabte al migdia. Per la galeria se sentirà el refilar dels ocells presoners i l’enrenou dels altres xiquets de la finca i el repic de les campanes de l’església gran i les veus del veïnat retronant en el buit del celobert i, també, el remugar de l’aigua màgica dels dipòsits que sostenen els núvols perquè aquests no es precipiten sobre els terrats. S’escoltarà el blau net d’un cel que es va crear només per a la nostra felicitat d’infants, per als nostres límpids esguards.
A l’habitatge s’accedeix per una escaleta estreta i fosca de graons infinits. Quan comences a pujar-la tens la impressió que no viuràs prou per arribar un dia al teu replà. I vet ací que en un bufit arribe i trobe la porta oberta i accedisc a una sala d’estar buida amb les parets ferides d’humitats. Es veu que la mort ha passat abans i s’ha deixat en aquell espai rònec el seu alè com una sinistra targeta de visita. I, llavors, amb un martell enderroque un mur i trobe una altra escala que du fins al principi de la llum i avance i arribe a un amplíssim replà i trenque un altre mur i davant meu s’obri una enorme estança plena de restes de tots els meus naufragis. Ací una capsa plena de velles fotografies. En aquell racó una pila de llibres folrats de fang. Sobre una cadira de boga un munt d’ossos. Hi ha fotos meues a les parets. Fotos velles. I avance per l’estança i trenque un altre mur i ara, l’escala, s’enfonsa en el ventre fosc de l’edifici o del laberint en què s’ha convertit de colp i volta el meu paradís somiat i voldria ara mateix ser-hi a les envistes d’un palau oriental tot de fusta de cirerer, elevat sobre una làmina d’aigua, ingràvid, solitari enmig d’una immensitat. I, finalment, entrar nu en aquell palau, amb el vigor roent de la joventut. I en una enorme sala gaudir de bell nou de tot allò que vaig ser quan la febre del desig em posseïa.
Desperte just després de tirar avall una porta que sembla que menava a un llarguíssim passadís amb vistes a esquerra i dreta a un paisatge de turons i camins voretats de xiprers. Desperte al llit de la meua habitació del meu pis menut de lloguer d’on potser un dia em trauran amb els peus per davant o amagat entre els coixins del sofà suec de pobre.
A fora parrupen els coloms i criden histèriques les gavines. Se sent el xerric dels fils d’estendre de la veïna de dalt que acaba d’enarborar un immens llençol o bandera pirata. Algú ha acabat de fer cafè. Cafè del de veritat. La seua aroma s’escola per tot arreu. La vida es pot resumir en aquests pocs detalls. Despertar, encara que siga sol, i saber els detalls, deixar-se penetrar pels detalls, acaronar pels detalls, esdevenir un detall més enmig del caos.
Aquell matí, mentre em capfique en endreçar els textos dels meus estudiants, l’ajuntament m’assabentarà a través d’un SMS que soc un dels onze mil afortunats que formaran part del sorteig per a accedir a la compra d’un habitatge en règim de dret a superfície per un període de setanta-cinc anys. És a dir, d’ací setanta-cinc anys, el pis tornarà a passar a mans de l’ajuntament.
L’habitatge té poc més de seixanta metres quadrats a més de dos mil euros el metre i s’ubica a quatre minuts a peu dels dos carrers més perillosos de tota la ciutat. No sé si en el mateix sorteig ens adjudicaran un guàrdia urbà, una assegurança de vida, un sobre sorpresa d’esperances amb el mateix efecte il·lusionant d’una galeta xinesa de la sort. Tot i que, ben mirat, millor això que res.
Voldria somiar de nou, una qualsevol nit, aquells paradisos que van ser. Aquell pis en l’ànima de la vila que fou. La seguretat d’una vida llarga i feliç entre quatre parets en un edifici al bell mig d’un món menut que ja no és.
