El passat 5 de setembre les associacions veïnals de Malva-rosa, Cabanyal, Natzaret, Grau-Port i l’Illa Perduda de la ciutat de València van convocar un “Sopar a la fresca” com a forma de protestar contra la turistificació dels espais veïnals. Alguns hostalers s’han espantat i han vist en l’acte popular una possible mala imatge de cara al turisme que visita la platja. Res nou que ens puguen oferir. Certament, la ciutat de València està en mans de fons estrangers sense rostre que estan espoliant les arrels del veïnat de la majoria de barris amb la complaença de l’alcaldessa, María José Català, que encara no ha declarat cap zona tensionada respecte a l’habitatge.
La iniciativa de sopar al carrer no és nova. Molts partits utilitzen esta fórmula per a fer barri o poble i, de pas, presentar les seues cares més visibles com si foren un veí més. Al sopar en qüestió també van assistir Mònica Oltra (Compromís) i Pilar Bernabé (PSOE). Les dos aspirants a l’alcaldia de València s’han mostrat actives en xarxes socials respecte a la convocatòria. Oltra es preparava la típica amanida de tomata i olives, mentre que Bernabé xarrava amb unes veïnes a les qual prometia que recuperaran el sopar a la fresca. Entenem que ja han entrat en campanya.
La candidata del PSOE ha compartit un vídeo bilingüe en Instagram explicant la raó de ser per a ser la pròxima batllessa de València. “Serà València. Serà Pilar” és lema escollit. Tot i que no concreta cap punt important del seu futur programa electoral, acaba dient que ella és València. Rita Barberá també s’ho creia, per cert. Per la seua part, Mònica Oltra renaix -de la mà de Rufián- sense que s’hagen fet primàries en la coalició valencianista, fet que ha provocat crítiques internes. Si alguns esperen que siga la Mònica d’abans del 2015 van errats.
De vegades, tinc la sensació que tant el PSOE com Compromís no s’estan assabentant del que passa a la porta del seu veí. Tampoc s’han adonat que s’estan convertint en partits de notables que no deixen airejar les seues cúpules per tal que altres perfils molt més joves aporten coses diferents per a transformar i il·lusionar l’electoral de l’esquerra. Precisament, la crisi existencial de l’esquerra és greu. No sols al País Valencià, sinó a Europa. Si tornen a jugar la carta del victimisme contra l’extrema dreta passarà com ha passat en l’Alta Saxònia, que l’AfD ha doblat el percentatge respecte a les eleccions anteriors. A sobre, el partit d’esquerres personalista de BSW, una escissió de Die Linke (L’Esquerra), però antiimmigrant, ha dit que facilitarà el govern de l’extrema dreta mantenint-se en l’abstenció.
L’esquerra valenciana ha abandonat la classe obrera i el valencianisme. La majoria dels polítics valencians estan molt bé asseguts en una cadira de Les Corts, del Senat o del Parlament, fent-se vídeos en les xarxes i sense parlar d’autocrítica. Mentrestant, creix la desafecció, la desconfiança i el cansament. Com diu el professor català Xavier Díez: “Quan un país margina un col·lectiu pel que és i pel que pensa, i ho fa en nom d’uns suposats valors progressistes, s’està suïcidant com a societat, a banda d’exhibir hipocresia i projectant nihilisme”. Què proposa l’esquerra per a llevar-li oxigen a la dreta? L’esquerra valenciana ha deixat de xafar el carrer per intentar guanyar-se a la gent que ha desatès per pur egoisme i prefereix participar en sopars a la fresca poc efectius o debatre si anar a processons dona vots o no. A l’esquerra li falta vitalitat.
