Aquests dies em té capficat La vida somnàmbula, d’Enric Iborra (Afers). La seua lectura és una manera de desaccelerar, un refugi contra el soroll que ens rosega per dins. És com entrar en una biblioteca on les parets no tanquen, sinó que s’obrin a altres llibres, altres veus i altres temps. Ahir em vaig quedar encallat en una pàgina on Iborra dissecciona, amb la paciència d’un rellotger, la famosa frase de Gramsci sobre el vell món que mor i el nou que no acaba d’arribar. Una d’aquelles citacions que tothom repeteix fins a convertir-la en un tòpic, però que ell ens obliga a mirar-la de prop, a buscar-li les costures. Recorda Iborra que la frase que solem citar —la dels monstres que naixen en el clarobscur— és en realitat una traducció francesa massa poètica, popularitzada per Alfredo Jaar i amplificada per Žižek. L’original de Gramsci, escrit amb el fred de la presó feixista ficat als ossos, és molt menys teatral i molt més precís: “La crisi consiste appunto nel fatto che il vecchio muore e il nuovo non può nascere: in questo interregno si verificano i fenomeni morbosi più svariati”. Després d’aquesta frase tan nua, tan tallant, s’entén encara més que no és un matís menor. On la versió francesa invoca monstres, Gramsci parla de “fenòmens morbosos”: no aparicions fantàstiques, sinó símptomes d’una malaltia social que es manifesta quan un ordre s’esgota i l’altre encara no ha pres forma. L’interregne és un buit de poder, un temps suspès on les regles velles ja no funcionen i les noves encara no s’han escrit.
I és justament aquesta lectura, tan precisa i tan incòmoda, la que m’ha fet pensar fins a quin punt nosaltres també vivim atrapats en un interregne. No un d’històric en el sentit clàssic, sinó un d’estructural: un món analògic que encara no ha mort del tot i un món digital que encara no sap què vol ser. Les institucions, els llenguatges, les formes de treball, fins i tot la manera com ens expliquem la realitat, funcionen amb una mena de doble velocitat que no acaba d’encaixar. I en aquest desajust, en aquest espai on el vell ja no serveix i el nou encara no té forma, proliferen també els nostres “fenòmens morbosos”: la desinformació, la polarització, la precarietat emocional, la sensació d’estar sempre desbordats. Aquesta sensació d’estar suspesos entre dos mons no és una abstracció: es veu, es palpa, es respira en qualsevol gest quotidià. Per això, quan Gramsci parla d’interregne, no parla només del seu temps: parla del nostre. I és justament ací, en aquest parèntesi incòmode on el que érem ja no serveix i el que serem encara no ho sabem, on ens ha deixat la revolució digital.
Tot això ho rumiava mentre caminava de Riola cap a l’estació de tren de Sueca, amb el pas lent i la ment encesa. Vaig pujar al tren. I, de sobte, allò que fins aleshores només era una idea es va fer visible, com si el paisatge en moviment haguera decidit donar-li forma. Una dotzena de persones viatjaven en un silenci espès, però no era el silenci fèrtil de qui descansa o pensa, sinó el silenci buit de qui ha desaparegut del món. Tots amb la mirada clavada en el rectangle lluminós, el polze movent-se amunt i avall amb una precisió quasi mecànica, practicant eixe scroll infinit que s’ha convertit en la manera moderna de caminar adormits pel món. Som, literalment, els somnàmbuls de l’interregne digital: cossos presents i caps desconnectats. El vell món de la conversa a la fresca, de la privacitat respectada, de la memòria compartida i del temps lent de la lectura s’està morint entre els nostres dits sense que quasi ens n’adonem. I en aquest trànsit cap a una existència dictada per l’algoritme, la ubiqüitat i la pantalla, apareixen els “fenòmens morbosos” que Gramsci ja intuïa: la desinformació que s’escampa com la polseguera en un dia de vent, la pèrdua de la capacitat d’atenció i eixa solitud estranya de qui acumula milers de seguidors però no té ningú amb qui compartir un silenci de veritat. Diu Iborra que, davant l’interregne, hi ha qui opta per la comoditat de no fer res, de deixar-se portar pel corrent mentre esperem que el nou món s’estabilitze tot sol. Però Gramsci no era gens passiu. Sabia que calia habitar l’interregne amb consciència i treballar perquè el futur que naixerà —inevitable com és— no quede en mans dels fenòmens morbosos que proliferen quan el vell s’esgota i el nou encara no pot nàixer. Potser la nostra xicoteta revolució siga, simplement, alçar la vista de la pantalla per mirar el paisatge, retrobar el fil d’una lectura pausada que ens demane esforç i no permetre que la tecnologia ens furte la facultat més humana de totes: la de ser amos del nostre temps.
Al capdavall, l’única manera de no ser somnàmbuls és mantindre els ulls oberts, encara que el que hi descobrim ens obligue a pensar més del compte i a assumir que el futur es construeix amb cada gest de resistència quotidiana.
