L’altre dia, Enric Juliana, en La Vanguardia, en un article que titulava “Entre polacos anda el juego”, contava que “polacos” era una expressió que es va usar durant molts anys en diversos llocs d’Espanya per referir-se als catalanoparlants. Evidentment, en to irònic i despectiu. L’expressió sembla que tingué el seu origen en el servei militar obligatori, que posava en contacte joves de tots els indrets de l’estat espanyol i de diferent condició social. Juliana explicava que ell va viure l’experiència, a finals dels anys setanta, a Almeria. Va comprovar que quan parlaven els reclutes catalans entre ells, els oficials s’enfurismaven i hi havia soldats que es quedaven estupefactes, perquè no sabien que el català existia. No l’havien sentit parlar mai, ni en escola els havien ensenyat que a l’estat espanyol hi havia diverses llengües que, aleshores, no eren oficials.
Un quants anys més tard, a principis dels vuitanta, jo vaig viure la mateixa experiència, però a casa nostra. Vaig fer el servei militar a Ciutat de Mallorca, al Palau de l’Almudaina, que és la seu de Capitania General. Allí, la majoria de caps i d’oficials parlaven mallorquí, des del general en cap fins al darrer oficial. I, supose que per voluntat dels qui manaven, la majoria de soldats érem catalanoparlants de gairebé tots els Països Catalans. Malgrat això, els poquets soldats que venien de la resta de l’estat espanyol ens deien “polacos” als caps, als oficials i a nosaltres, els soldats catalanoparlants. Estàvem en casa nostra i érem els “estrangers”, els “polacos”. No direu que no eren “agosarats” —per dir una cosa tendra— els joves reclutes espanyols.
Però, l’altre dia me’n va passar una de molt més grossa encara, a Sueca. Era de bon matí i anava a traure’m sang. No hi havia gairebé ningú pel carrer. Només em vaig creuar amb una persona a la qual li vaig dir “bon dia”. “Estamos en Espanya”, em respongué. “Se dice buenos días”. No vaig voler contestar. No pagava la pena de fer “mala sang”, ja que anava a traure-me’n, de sang, per a una anàlisi. Me’n vaig anar sense dir res.
Si unes persones que no tenen cap poder pensen de la manera que pensen, com m’ha d’estranyar que el Partit Popular i Vox, que manen un poquet, continuen arraconant el català? A Xirivella el govern municipal ha vetat la presència del valencià a la tradicional Mostra de Pallassos, que enguany ja celebra la trentena edició. Compromís ha denunciat que, enguany, es faran tots els espectacles en castellà i diuen que “lamenten profundament que, quan es compleixen tres dècades de la Mostra de pallassos, l’única innovació que incorpora el govern del PP i Vox és la censura”. Què podem esperar del PP i Vox, si uns soldats, que no eren ningú, pobrets, despectivament ens deien “polacos” als soldats, oficials, caps i habitants d’una illa, perquè parlàvem la nostra llengua. Els del PP i Vox manen. I ja sabem de què van. Encara els haurem d’agrair que no obliguen els xiquets de Xirivella a riure’s en castellà, perquè, si pogueren, segur que serien capaços de fer-ho.
