Recorde haver llegit fa anys, en una novel·la de Ferran Torrent, una frase preliminar que feia així (cite de memòria): “Al món només hi ha dos classes socials: la dels rics i la dels qui no han perdut l’esperança de ser-ho”.
La sentència fa gràcia, perquè és provocativa i funciona bé com a boutade. Però és difícil llevar-li la raó. Això era així, ha sigut sempre així i ho és ara en els temps que corren, més que mai. Tal com l’ambient polític mundial es va enrarint i les opcions ultraliberals van prenent força i hegemonia, la gent ja sembla només interessada en l’estat del compte corrent. La concentració de la riquesa, de fet, no para d’augmentar i ja fa temps que l’u per cent més ric del planeta acumula més propietats que el noranta-nou per cent restant. I la pregunta que m’assalta és òbvia: i això per a què?
Puc comprendre que una persona aspire a millorar el seu estat financer i conquerir una economia sanejada i a resguard de qualsevol imprevist. Això és difícil si eres jove i et paguen mil euros al mes, però no impossible si aconsegueixes, amb el temps, multiplicar per dos o per tres aquesta xifra. Llavors pots hipotecar-te, tindre una casa i uns estalvis. I tindre fills. Això és el que hem fet la majoria dels membres de la meua generació (ara ens diuen baby boomers, i ens utilitzen per crear por social i promoure les pensions privades dels bancs, ja veus). Però una vegada tens una situació econòmicament confortable i formes part d’això que abans era la classe mitjana, per a què en vols més?
Tota acumulació de diners només és un passaport per a convertir-te en el més ric del cementeri. Si ja tens una casa, i potser, com a molt, una altra per a les vacances, a què trau cap comprar-ne més? Si ja tens una bufanda de cent mil euros al banc per si et constipes, per a què n’has de voler un milió? Ja no parle dels viciosos, els qui acumulen cotxes de luxe, joies o accions pel pur plaer de posseir-los. Jo, que en aquesta vida només he acumulat llibres, ja estic en l’estadi de desfer-me’n, perquè no em caben i no els volen ni a les biblioteques (sic).
Els diners, com tots els fetitxes, són un tema de salut mental, no en tingueu cap dubte. Com només són un mitjà, si els converteixes en una finalitat és que estàs malalt, amic. Després, si cal, ho vestiràs amb les filosofies més consoladores, com aquesta telepredicadora americana (trumpista, no cal dir-ho), que assegura que els cristians que no es fan rics és perquè viuen en pecat. Literal. La paia en qüestió, una tal Paula White, predica l’Evangeli de la Prosperitat, que ja ha estat definit com a “cristneofeixisme”. Segons la teoria de White, Déu vol que et faces ric, i beneeix els fidels que busquen com siga l’èxit material. No és cap broma. Quina relació puga tindre això amb la literalitat dels Evangelis –que en realitat prediquen la pobresa- és un misteri que només es resol si arribes a la conclusió que aquests fonamentalistes americans, sempre esgrimint un colt en la mà dreta i la Bíblia en l’esquerra, saben perfectament disparar, però no han llegit mai el Llibre…
Ara que tornen a estar de moda els corruptes em ve a la memòria aquell alegre pioner del tema, Jaume Matas. L’antic president balear del Partit Popular es va comprar, amb els diners que arramblava, un palauet al barri antic de Palma i, quan la policia hi va irrompre, van descobrir que, al bany, tenia una granereta d’aquelles que s’usen per a després d’haver fet aigües majors, una mica especial. Era una granereta d’or pur.
L’or fascina els corruptes (penseu en Trump) però simplement és un metall més. Un tros de ferro un poc més bonic del normal, vaja. Acumular-lo és una ximpleria estúpida, com tantes que cometem per avarícia pura.
Al final, els diners ens emmalalteixen perquè no sabem gestionar-los. Si aquests supermilionaris del món, que viatgen en iots i avions privats o lloguen tota una ciutat (com Jeff Bezos) per a casar-se es posaren d’acord per a acabar amb la pobresa del planeta, no serien més feliços? O, dit d’una altra manera, es pot ser feliç dedicant la vida només a acumular diners? Jo crec que no, però també és veritat que vaig comprendre fa molt de temps que, treballant honradament, mai em faria ric. I tanmateix, renunciar a ser ric no és resignació ni conformisme. És simplement saber que potser siga complicat trobar un sentit a la vida (ja tenien raó els existencialistes), però el que no en té de totes totes és dedicar-la a construir-te el panteó més luxós de la necròpolis més pròxima. No vam inventar Déu per a beneir eixa estupidesa, vos ho assegure!
