Diuen que el qui se’n va descansa. No crec, però, que hi haja ningú que vulga anar-se’n si les condicions en què es troba són mínimament suportables. Fet i fet, la gent s’estima la vida i, sobretot, tem la mort. El meu amic P. era més aviat dels primers. Mon pare em va «aparellar» amb ell perquè aprengués a collir de manera professional, amb intel·ligència, sense esmerçar energia inútilment, posant l’ull en el detall. Tot plegat, perquè m’ensenyara a treballar amb el cap i no com una haca. Perquè sabés, també, defensar-me amb astúcia de les invectives i provocacions dels més veterans que sempre estaven disposats a fer la guitza als novells com jo per pura i cruel diversió en un entorn laboral ple d’amargats.
Aleshores jo era pràcticament un barbamec amb el cap ple de pardals que anava i venia. Treballava només per pagar-me els estudis i no per la necessitat de mantenir-me ni de mantenir ningú, la qual cosa, i més sent fill del cap de colla, em convertia en un privilegiat. Era, també, un xiquet que no tenia ni puta idea de la vida i que, això no obstant, sovint es permetia alliçonar els majors en no poques qüestions. Sobretot en política en un temps en què n’estava convençut que els «meus» eren uns sants barons i que els «seus» tots, invariablement, uns dimonis als quals seguien per ignorància o per servilisme. Era, diguem-ho clar, un jove estúpid com en general ho solen ser tots els joves.
Ell, en canvi, era un home dret i fet, amb els cinquanta complits de llarg i un grapat d’experiències amargues acumulades que, això no obstant, no li havien llevat les ganes de viure. Vist en perspectiva tinc la impressió que no li agradava mirar, recrear-se en el passat, si no era per fer-ne burla, per distorsionar-lo grotescament enaltint així la importància del moment present, del dia a dia. He conegut poca gent tan faceciosa com ell. Hàbil en l’ús de la paraula era un contrincant dialèctic temut.
Així mateix, P. era una persona que gaudia de tot: d’una bona conversa, del bon oratge al ras els dies freds de l’hivern, de l’aperitiu del divendres a la boqueta nit en el bar on cada setmana es trobava la colla, d’una bona pel·lícula de les d’abans, d’una becaina sota un taronger, del sabor d’unes bledes bullides, en definitiva de les coses senzilles… I com que s’estimava la vida era un home moderat en el menjar i en el beure, que mai havia fumat, que es cuidava.
També era una persona estricta en moltes coses. Tenia una idea de quin havia de ser l’ordre social conservadora sense arribar, però, a l’extrem del reaccionari. El que vull dir és que detestava els maltractadors, els ganduls, els usurers, els delinqüents… alhora que defensava l’autoritat com a principi fonamental en una societat, segons ell, dominada pels farsants i els aprofitats. Ben mirat, tenia més d’anarquista -com quasi tots els jornalers que vaig conèixer- que de franquista induït per l’ambient. Un anarquisme, val a dir, primari, basat en una coneixença gens desdenyable de la natura humana.
Un migdia d’estiu va tocar a la porta de casa per fer-li arribar un missatge al meu pare. Li vaig obrir jo. Feia mala cara. Parlava entre ofecs. Poc temps després va morir d’un càncer de pulmó ell que no havia fumat en la vida. Em va saber molt greu. Vaig perdre un amic i un mestre de qui vaig aprendre moltes coses entre elles l’absurditat de la vida que paradoxalment tant estimem.
Fa un parell d’anys per Tots Sants vaig dur el meu fill, criat a Barcelona, al cementeri del poble. La visita tenia un caràcter alliçonador sobre els perills de viure al límit, sobre la importància d’aprofitar el moment, sobre el fet de formar part d’un relat de nissaga amb tot el que això implica. També sobre la fragilitat de l’espècie.
En un moment del recorregut entre les amples murades de nínxols van trobar el de P.
Em va commoure tornar-lo a veure ni encara que fos en un retrat i aquelles circumstàncies. Irònicament, sobre la seua tomba hi havia també la d’A., un dels tipus més malparits del poble sobre qui tant el meu pare com el seu amic havien maleït mil vegades. Jo mateix l’havia conegut i puc assegurar que era un autèntic fill de la gran puta, un assassí sense escrúpols que va morir de la mateixa malaltia que P. només que amb motiu.
Des d’aleshores, sovint pense com deu suportar l’eternitat el meu vell company amb una companyia com aquella. Si el seu nínxol estiguera damunt del d’aquell malparit, encara. No ho sé. P. tenia molts recursos per a enfrontar-se a l’adversitat i una intel·ligència privilegiada. Molt probablement haurà trobat la manera de tocar-li els collons a aquell dimoni que, en realitat, el que es mereixia era un forat enmig del no-res.
El cas de P. m’ha fet pensar en el meu propi, vull dir en la meua mort consumada, oficiada. Tinc una llista no massa llarga de gent a qui deteste amb qui no m’agradaria compartir tram en el cementeri, ni el del poble ni el de Barcelona ni el de València. No sé com m’ho hauré de fer per esquivar el destí i les seues entremaliadures si és que n’hi ha alguna manera de fer-ho. Potser reservant un lloc en algun poble ben amunt del Pirineu o en alguna illa remota del Pacífic. O millor encara, fer-se incinerar tot i que segons on et cremen o on llancen les teues cendres sempre hi ha el perill de contaminar-se de ves a saber qui que abans ha passat pel mateix ritual o s’ha posat sobre les branques del mateix arbre o se l’ha menjat el mateix peix. No és una qüestió menor. Només faltaria que ni mort em deixaren, ens deixaren descansar.
