El candidat del PP a la Generalitat, Carlos Mazón, creu que fa poc va rellegir alguns capítols del Tirant lo Blanc i així li ho va fer saber la setmana passada en una entrevista al periodista d’El Temps, Víctor Maceda. Només ho creu…
Tal vegada la distracció cal atribuir-la al gran volum de lectures que diàriament el polític d’Alacant fa en valencià malgrat que no el parla ni tampoc l’aprèn tal com li confessa a Maceda. Si bé es mira, és cosa estranya i de molt de mèrit: rellegint alguns capítols del Tirant, diu, creu, no ho sap del cert… Quasi res.
Només un addicte a la lectura podria tenir una llacuna de memòria com aquesta. Hom pot imaginar-lo -si vol- parapetat darrere d’una enorme murada de llibres entre els quals trobaríem -a més del clàssic de Joanot Martorell– l’edició de l’obra completa de la poesia d’Ausiàs March a cura de Robert Archer; els volums de Mural del País Valencià i un exemplar amb tapadura blava del Llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés; la trilogia de novel·les d’Enric Valor coneguda com a Cicle de Cassana; Nosaltres els valencians, entre algunes desenes més de títols de -o sobre- Joan Fuster; uns quants de Lluís Alpera, Emili Rodríguez-Bernabeu, Emili Piera, Joan Borja, Lliris Picó, Marian Díez, Víctor Labrado, Josep Piera, Martí Domínguez, Manuel Baixauli, Toni Cucarella, Joan Benesiu, Jovi Lozano, Vicent Borràs, Isabel-Clara Simó, Enric Balaguer, Joan Olivares, Iban Ll. Llop, Lluís Roda, Joan Garí, Marc Granell, Rafa Xambó, Manel Rodríguez-Castelló, Gustau Muñoz, Toni Mollà, Begonya Pozo, Manuel Molins, Ferran Torrent, Joan Francesc Mira, Xavier Aliaga, Jaume Pérez Montaner, Núria Cadenes, Maria Fullana, Joan Navarro, Salvador Jàfer, Gaspar Jaén, Enric Sòria… i, òbviament, també, desenes d’obres d’escriptors de la Catalunya estricta entre les quals les de Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Quim Monzó, Empar Moliner, Anna Vallbona, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Maria Mercè Marçal o Gabriel Ferrater.
Qui vulga pot imaginar encara Mazón esclafat en un confortable sofà de vellut vermell llegint en veu alta i amb els ulls plorosos un d’aquells seus fragments rellegits del Tirant. Posem per cas un del capítol CCLXXVII en què Plaerdemavida respon a Tirant: «-Les paraules són senyals ab les quals nostres intencions se mostren, car en altra manera elles, closes dins los corporals murs, e segellades ab lo secret segell de nostra voluntat, a altre sinó a Déu no són descobertes (…)».
La veritat és que potser no recorda que llegia en valencià darrerament no per un enfitament de lectures sinó perquè simplement ho va somiar i quan Maceda li va preguntar ell va respondre oportunament amb tanta prudència com amb poca o nul·la convicció.
I com siga, quina importància té si Mazón llig o no en valencià? Si rellig Tirant o si devora El virgo de Visanteta?
Parlem clar. A Mazón el valencià li la porta fluixa i és per això que en la mateixa entrevista assegura que si és president de la Cheneralità homologarà els títols del xim pam pum i leré que rifen els de Lo Rat i la Reial Acadèmia amb el pretext absurd que la del país és una llengua viva tot i que, en realitat, per a ell i els «hacadèmics» que vol instrumentalitzar políticament estiga més morta que la titola de Bayard, el cavall de Jaume I.
El valencià no li importa un rave a Mazón ni a cap dels seus confrares. Això no és cap novetat. La qüestió, però, és si la llengua del país té el mateix valor per als seus adversaris, per a la resta de líders i partits polítics que opten a ocupar la màxima institució dels valencians. Si és el cas, i tot sembla indicar que si fa no fa és així, els valencianoparlants tenim un problema molt seriós. Una classe política indiferent o hostil a l’existència plena i pública del valencià i una societat cada vegada més assimilada culturalment, sucursalitzada fins a l’extrem.
En aquest sentit, el tacticisme practicat pels partits del Botànic en relació a la política lingüística és tot un símptoma. Així les coses, si despús-demà Mazón arriba a Palau de la mà de l’altra extrema dreta o sol, ho tindrà ben fàcil per a soterrar el valencià.
Fet i fet, amb Mazón somiant paràgrafs del Tirant -o sense- tenim molt mala peça al teler.
