L’habitatge és, a hores d’ara, un dels principals problemes per a la majoria de les famílies. Una oferta escassa i uns preus desorbitats, que no fan més que augmentar mes rere mes, fan que els jóvens no puguen emancipar-se i romanguen a casa dels pares fins ben entrats els 30 anys. Entre les diverses actuacions dutes a terme pel Govern central hi ha el Programa d’Ajudes al Lloguer de Vivendes 2022-2025, amb un repartiment considerable de milions d’euros entre les comunitats autònomes, que havien de complementar la inversió. Però la Generalitat Valenciana presidida per Carlos Mazón va negar-se a posar-hi ni un euro l’any passat. No sé si serveix de consol, però ni Juanma Moreno a Andalusia ni Isabel Díaz Ayuso a Madrid tampoc n’han fet els pagaments corresponents.
En efecte, mentre que el preu del lloguer no para de créixer, l’executiu valencià va deixar 4.266 sol·licitants de l’ajuda sense cobrar-la el 2023 per manca de pressupost autonòmic atés que la contribució al pla estatal ha sigut de zero euros, mentre que el Ministeri de Transports, Mobilitat Sostenible i Agenda Urbana hi va aportar una suma de 6.990.900 euros. La culpa, com sempre, del Botànic, segons el Molt Honorable. En plena polèmica per aquesta gestió nefasta, acabem de saber que a començament del mes d’agost va dimitir la directora general d’Habitatge, en principi per motius personals, però és molt sospitós que ho haja fet després de destapar-se aquesta barrabassada de descartar més de quatre mil persones i no adjudicar-los una ajuda econòmica fonamental.
Deixadesa i menyspreu. Així és com tracta el Govern valencià el que sens dubte és un dels temes que més preocupa la ciutadania en aquests moments. El passat mes d’abril Mazón anunciava el Pla Viu d’impuls a la construcció d’habitatge de protecció pública. De les 10.000 cases que preveu la mesura, 3.000 corresponen a projectes heretats de la legislatura anterior i la resta a la cessió de sòl municipal. En comptes de fomentar el lloguer, de nou el PP confia en la compravenda, fet que converteix l’emancipació dels jovençans en una missió impossible, perquè només l’entrada per a l’adquisició d’un pis representa el sou de quatre anys. I, a més a més, construir vivendes per a després vendre-les i no llogar-les va en contra de la convocatòria d’ajudes comunitàries que pot comportar una pèrdua de fons europeus per canviar el model social i apostar pel negoci i el sector privat, la vella visió de la dreta valenciana: bastida i rajola. Ja ho diu la dita, pescar en aigua térbola a molts agrada.
Sempre la compra és l’opció més avantatjosa per al promotor i el constructor, però no garanteix el dret a l’accés a un habitatge digne que propugna la Constitució en excloure les persones amb dificultats econòmiques. Recordem que fa uns mesos el president de la Generalitat també va rebutjar la possibilitat de limitar els preus màxims del lloguer i de no aplicar la Llei de vivenda per tal de declarar zones tensionades. Com es veu, tot són facilitats per part de l’Administració pública, però ja se sap a qui. La jovenalla ansiosa d’independitzar-se, formar una família i viure sa vida no està entre les prioritats del Consell.
Per a acabar-ho d’arreglar, mentre prepare aquest article, llig aquesta notícia en el diari: «Ontinyent i Sant Vicent del Raspeig, municipis valencians on més puja el lloguer». Si prenem com a referència el mes de juliol, el preu de la vivenda en lloguer al País Valencià ha augmentat un 9,7% de mitjana respecte de fa un any, xifra que més que triplica l’IPC. Però, més concretament, la localitat de la Vall d’Albaida ha registrat el major increment (21%), seguit de la de l’Alacantí, on visc i treballe i residència temporal de molts estudiants de la Universitat d’Alacant, amb un 19,6%. O siga que si el curs passat un xaval o una xavala pagava 300 euros per habitació, posem per cas, enguany abonarà 358,80 euros per la mateixa cambra. Nyas, coca! M’agradaria saber l’opinió de l’alcalde, del regidor de Joventut i de la regidora de Drets Socials sobre aquesta exagerada pujada del preu del lloguer en aquesta ciutat dormitori i estudiantil. Pocs pisos, molts estudiants, preus inflats. L’equació perfecta. En temps de belluga, campe qui puga. Però, de nou, qui més perd en aquest cas és qui menys recursos econòmics té, el jovent.
Aquesta és la radiografia actual que tenim de la política de vivenda valenciana. El preu de l’arrendament continua en preus màxims i de rècord històric a les nostres terres, i dic jo que alguna cosa caldrà fer-hi més enllà de dedicar-se en cos i ànima al confrontament dialèctic a través de les xarxes socials amb l’organització juvenil catalana Arran per les referències als Països Catalans, o de deixar-se barba durant les vacances d’estiu per aparentar més homenia. Les 4.266 famílies que no han rebut l’ajuda que els pertocava necessiten una solució urgent. La gent que comparteix casa i despeses perquè és l’única opció que els queda mereix més alternatives d’habitatge. I l’alumnat que enguany pagarà vora un 20% més per estudiar al campus santvicenter no hauria de ser el més perjudicat per la ineficàcia manifesta dels nostres polítics en matèria residencial. Sempre trauen profit de l’embolic els mateixos. És vergonyós, trist i injust, però sí, per a alguns, com més maror, més peix.
