La Conselleria d’Educació que dirigeix el tararot de José Antonio Rovira ha comunicat que la consulta perquè les famílies trien la llengua base de l’ensenyament dels seus fills tindrà lloc entre el 25 de febrer i el 4 de març, si la justícia no paralitza abans aquest nou despropòsit. La Generalitat ha llançat una campanya sota l’eslògan «Dos llengües, una Comunitat» per a promocionar aquest referèndum. A la presentació va acudir el susdit conseller parapetat en el Molt Mentider president, que va fer una crida a la participació per tal que els pares i les mares siguen els principals responsables en l’educació dels seus nens, una manera sutil d’espolsar-se les puces, d’avivar l’etern conflicte lingüístic i de defugir la responsabilitat que tenen com a administració de garantir que l’alumnat siga competent en les dues llengües oficials del territori, la qual cosa només és possible, com se sap per infinitat d’estudis, si el valencià és la llengua vehicular de l’ensenyament.
La votació afecta el segon cicle d’educació infantil, tota la primària i els tres primers cursos de la secundària obligatòria, que en termes globals inclou 570.000 famílies al País Valencià. En funció del resultat, la Conselleria determinarà quants grups de cada llengua hi haurà en cada centre i cada curs. Tot i que els progenitors sempre podran elegir la que desitgen durant el procediment d’admissió, l’alumnat serà adscrit a una de les dues, i probablement el vot manifestat en molts casos no serà definitiu i hi haurà reajustaments que obligaran a molts estudiants a rebre classes en la no elegida. On s’ha vist que la planificació educativa d’un col·legi o institut depenga de la decisió individual d’unes famílies que podria alterar-hi la cohabitació lingüística? Aquest és el recobrament de la lliure opció en l’àmbit escolar de què parla l’insensat de Mazón en un exercici barroer de tergiversació del substantiu llibertat a què ens té tan acostumats la dreta cavernícola espanyola.
Frente a la imposición, recuperamos la convivencia y el equilibrio entre el valenciano y el castellano, va afirmar el Pinotxo d’Alacant, el mateix que des de l’octubre està regalant certificats de nivell C1 de valencià a tort i a dret. En la compareixença per a presentar la seua defensa aferrissada d’un suposat bilingüisme institucional, aquest monolingüe profund només va parlar en castellà perquè és incapaç de fer-ho en l’idioma que, només teòricament, ara promou i defensa amb aquest procediment farcit de mancances, debilitats i riscos. O siga que molt malament comença aquest xou orquestrat perquè els xiquets aprenguen a llegir i escriure en la llengua triada si la màxima autoritat política no és capaç de fer la o oberta de bon dia, que en tot cas és l’única cosa que acostuma a dir en la parla de la terreta. Perquè ens entenguem, es vanagloria de posar les dues llengües al mateix nivell mentre alhora demostra amb els fets que no ho estan. És tot una pantomima que ni tan sols ell es creu.
L’expert en la matèria, un Carlos Mazón graduat, doctorat i amb no sé amb quants màsters en pedagogia educativa, parteix d’una premissa errònia, que és considerar el valencià i el castellà com a opcions equivalents i no tindre en compte la situació de minorització del primer. Aquesta eminència sosté que l’anterior executiu del Botànic va obviar la diversitat sociolingüística que hi ha a casa nostra, i per això ara s’ha fixat com a objectiu recuperar l’esperit de consens de la Llei d’ús i ensenyament del valencià de l’any 1983. Així, en les zones castellanoparlants, l’alumnat cursarà com a mínim l’assignatura de Valencià, però, al mateix temps, podrà demanar-ne l’exempció de l’avaluació, cosa que, al meu parer, és una limitació d’opcions per a aquests estudiants. El tàndem messiànic Mazón-Rovira, mitjançant la mal anomenada Llei de llibertat educativa, està venent fum perquè la decisió final dependrà d’allò que trie la resta de genitors i, per consegüent, pot perillar la nostra sui generis immersió lingüística.
Trobe que no cal explicar ací i ara els beneficis que té una bona i vertadera educació bilingüe des dels primers nivells escolars. Si la llengua de l’ensenyament és el valencià, el 52% de l’horari lectiu hi serà desplegat, el 33% en castellà i el 15% restant en anglés, i aquesta és l’única alternativa, segons els vertaders especialistes i no els xamans que ens governen, en què s’arriba a una presència mínima de les hores en valencià necessàries per a poder garantir-hi la competència i un aprenentatge efectiu. Això faria que tots els cursos tingueren la mateixa línia i que les famílies s’estalviaren un bon pessic de diners a través de la Xarxa Llibres mitjançant la reutilització dels materials curriculars. A més, els centres educatius podrien garantir la inclusió i la cohesió social sota la llengua autòctona com fins ara a partir de criteris pedagògics i no de l’agrupació de l’alumnat per llengües, una segregació que crearia un problema que actualment no existeix. Finalment, els pares i les mares han de saber que si no opten pel valencià, les seues criatures no dominaran suficientment la llengua minoritzada, i això, a la llarga, els pot comportar dificultats en les eixides de treball i en l’accés a la funció pública valenciana. El valencià, doncs, com a sinònim d’integració, de justícia social i d’igualtat d’oportunitats laborals futures.
L’article 6é de l’Estatut d’Autonomia estableix que «la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià» i que «s’atorgarà especial protecció i respecte a la seua recuperació». Deixar en mans de les famílies la decisió de la llengua base de l’ensenyament és, atesa la realitat sociolingüística actual d’una societat profundament castellanitzada, voler aniquilar del sistema educatiu la llengua en procés de substitució que, precisament per això, necessita més suport. És cert que el model actual té deficiències i és susceptible de millores, però almenys s’ha demostrat eficient de cara a l’aprenentatge de les dues llengües oficials. La ciència ho té clar: durant la infància, els xiquets tenen capacitat d’assimilar moltes llengües alhora, fet que repercuteix en una major flexibilitat mental, més capacitat d’aprendre’n de noves, més memòria i avantatges acadèmics, una ampliació de la reserva cognitiva i unes connexions culturals més enriquidores, entre d’altres.
En el món hi ha al voltant de 6.000 llengües aproximadament, encara que en altres moments de la història n’hi ha hagut moltes més. Això significa que les llengües són com els éssers vius: naixen, es desenvolupen, però també moren. Es calcula que entre el 50% i el 90% dels idiomes desapareixeran al llarg d’aquest segle. I és per això que cal defensar el patrimoni que representa cadascun, perquè no solament són una eina de comunicació, fan sentir-nos part d’una comunitat i encarnen la nostra manera única de veure el món. És important ressaltar que el català es troba entre les cent llengües amb més parlants del planeta.
Encara que el president i el conseller no ho creguen, alguns pensem, estudiem, parlem, treballem, juguem, escrivim, vivim i estimem en valencià, i volem que les generacions que ens succeiran puguen continuar fent-ho. És l’única manera de preservar i que no desaparega l’idioma d’aquesta terra que durant segles i segles han parlat els nostres avantpassats. És també una raó de pes perquè, a partir de la setmana que ve, tothom vote massivament sí al valencià i no a Mazón i Rovira, sí a l’assertivitat lingüística i no a la persecució idiomàtica i el lingüicidi que ambicionen uns polítics manipuladors que menystenen la que sens dubte és la nostra principal senya d’identitat que ens reconeix com a poble. Defensem la nostra llengua com la vehicular en el sistema educatiu, públic, igualitari i de qualitat. Per nosaltres, per tots i totes, marca sí al valencià!
