La plaça dels Cavalls és un dels llocs més emblemàtics d’Alacant, un dels símbols de la ciutat en molts sentits: social, cultural, patrimonial, tradicional i esportiu. No debades, és on s’aplega l’afició de l’Hèrcules, el principal equip de futbol, per celebrar els triomfs i els ascensos, com el del passat 5 de maig quan, després de guanyar al Lleida Esportiu, es va proclamar equip de Primera RFEF, la tercera categoria de l’esport rei estatal, després de catorze anys sense celebrar-hi res. A la plaça conflueixen quatre de les avingudes més importants del centre urbà: la d’Alfons el Savi, la del General Marvà, la de l’Estació i la de Federico Soto. És, sens dubte, l’epicentre de la vida comercial, artística i cívica del dia a dia dels alacantins i les alacantines. I és també, no ho oblidem, el lloc on assassinaren el jove Miquel Grau el 1977.
Al llarg de la història, la plaça ha tingut diferents denominacions: de la Independència (des que va ser creada fins a la Segona República), d’Espanya (extraoficialment i durant la dictadura de Primo de Rivera), de Catalunya (durant el mandat de Llorenç Carbonell com a alcalde i en honor de l’autonomia aconseguida per la comunitat veïna sota la presidència de Lluís Companys) i, per últim, dels Estels, que és el nom oficial, encara que no l’històric. Hi ha una certa polèmica per si la paraula en castellà apareix en una estrofa de l’himne feixista Cara al sol, però realment no està gens clar que aquest en siga l’origen. Luceros, que és com és coneguda en la llengua de Cervantes, es refereix als cavalls que hi ha en la font modernista que ocupa l’àgora, i per això la traducció valenciana és incorrecta. Per tant, com a bon alacantí, però ni borratxo ni fi, en tot moment m’hi referiré amb el nom popular valencià sentit de plaça dels Cavalls. Efectivament, inaugurada el 1930, al centre de la plaça s’alça una gran font construïda per l’escultor local Daniel Bañuls, que està presidida per quatre cavalls al·legòrics i altres tantes figures que representen Venus, Saturn, Minerva i Júpiter, i en la part superior es mostra una representació del Jardí de les Hespèrides, que simbolitza la connexió entre la terra i el cel.
Més enllà de l’incalculable valor artístic, la plaça dels Cavalls és, sobretot, l’escenari de les mascletades oficials durant les festes de les Fogueres de Sant Joan, malgrat que l’article 2 de l’Ordenança reguladora de la disparada de focs artificials al municipi d’Alacant en prohibeix explícitament el llançament davant o als voltants dels béns d’interés cultural o de rellevància local, com ho és la font i el mateix entorn. Enguany, del 18 al 24 de juny, a les 14 hores en punt, l’Ajuntament d’Alacant, tot saltant-se la seua normativa, delectarà els alacantins i els visitants amb una detonació successiva i molt sorollosa de traques, masclets, carcasses i altres elements pirotècnics organitzats rítmicament en ascens i que any rere any, segons diversos informes tècnics, deteriora el monument greument. Com diu la dita, qui paga mana, i com que és el consistori el que hi posa els diners, és també qui decideix a quin espai públic fer-ho. I des de 1990, l’emplaçament que s’ha considerat perfecte, ideal i el millor ha sigut sempre aquest, malgrat l’intent infructuós dels exalcaldes Castedo i Echávarri de canviar-lo per la plaça de l’Estrela. Recordem també que l’apartat 5.1 de les Bases reguladores del concurs de projectes d’espectacles pirotècnics de les Fogueres de Sant Joan 2024 preveu la possibilitat d’un escenari diferent.
Els anys 2016 i 2017, la Universitat d’Alacant va dur a terme mesuraments sismogràfics que van concloure que, si bé els valors admissibles no haurien de sobrepassar els 4 metres per segon quadrat, els resultats van superar amb escreix aquests límits amb lectures variables de 5, 7, 9 i, fins i tot, 9,3, fet que provoca uns danys excessius en l’escultura, i per això l’equip liderat per Salvador Ivorra, catedràtic de Mecànica dels Medis Continus i Teoria d’Estructures, va aconsellar prendre mesures preventives per tal de conservar la integritat estructural del monument.
D’altra banda, l’associació Salvem el Nostre Patrimoni, que dirigeix la periodista Llum Quiñonero, i l’arquitecte i advocat Manuel Ayús han sol·licitat per tercer any consecutiu mesures cautelars perquè aquestes mascletades no siguen llançades en aquest emplaçament, i per tercera vegada també el jutge ha desestimat la petició perquè considera que no queda demostrat que la crema de 150 kg de pólvora durant els sis minuts i mig que dura cada disparada, amb un nivell de soroll atronador i de vibracions que superen els 130 decibels, danyen l’escultura modernista, la situació de la qual és crítica no solament per les tremolors, sinó també per les substàncies químiques alliberades per les explosions, com ara el sofre. El magistrat basa la seua decisió en un únic document aportat per la corporació municipal i signat pel responsable de Patrimoni, que és doctor en Geografia i Història però no arquitecte o enginyer civil amb formació tècnica acreditada en elements de construcció, propietats i resistències, i en el qual afirma, sense proves fefaents, que la pólvora no perjudica el monument i que els materials amb què va ser construït inicialment no són de bona qualitat. Cal aclarir també que l’esmentat grup no demana la suspensió dels actes explosius, sinó que tan sols reivindica la protecció dels béns culturals i patrimonials de la ciutat, en qüestiona la idoneïtat de la ubicació, una plaça declarada Bé de Rellevància Local i subjecta a protecció general integral, i en demana el trasllat a un altre enclavament.
L’Ajuntament, el món foguerer i els amants d’aquest espectacle ensordidor recorren a l’argument banal de la repercussió econòmica que té disparar les mascletades al cor de la ciutat durant els dies grans. Però, l’impacte arquitectònic no compta? ¿És més important la festa i els beneficis per als bars i els restaurants del centre d’Alacant que el deteriorament palmari i manifest de la font? ¿Per què no traslladen aquests focs artificials, per exemple, a l’espai del mercadet del carrer de Teulada, al descampat que hi ha a l’avinguda del doctor Rico, a l’espai inutilitzat que hi ha al bulevard del Pla o a l’enorme solar que hi ha entre els barris de Rabassa i de Sant Agustí? Hi ha diferents llocs per tota la ciutat on podrien fer-se sense perjudicar cap mena de conjunt amb interés artístic i que servirien, a més a més, per a revitalitzar certes zones deprimides. La meua proposta és clara, encara que algú em titlarà de boig: cal buscar cada any una localització idònia per a aquests espectacles de so.
Hi ha qui considera que la plaça i la font pateixen cada dia amb el pas per davall d’un tramvia cada pocs minuts, o també a causa de l’intens tràfec de vehicles que hi ha a la zona. Doncs bé, un informe del Laboratorio de Ingeniería y Medio Ambiente, SA (Imasalab) confirma que els valors d’acceleració màxima provocats per les vibracions del trànsit rodat a terra i sota superfície estan molt lluny dels límits que marca la normativa espanyola, i que són innoqües per a la integritat material de l’escultura del Fill Predilecte d’Alacant. En canvi, tot i que en els últims anys s’han pres mesures provisionals com ara l’ús d’unes pantalles protectores instal·lades al voltant de la font o d’uns caixons de metacrilat amb escuma que recobreixen cada estàtua de cavall, aquestes no són ni eficaces ni suficients per a garantir-ne la conservació perquè no limiten els nivells de les acceleracions que procedeixen del sòl a manera de petits terretrémols durant les explosions i que generen unes vibracions que es transmeten principalment per massa i que fan tremolar, fins i tot, l’asfalt. És la conclusió de l’estudi publicat el 2017 per part del grup de Simulació, Modelització i Assaig d’Estructures que dirigeix l’actual vicerector d’Infraestructures, Seguretat Laboral i Sostenibilitat del campus alacantí.
Lògicament, cada vegada que es deteriora el monument, les mascletades se situen en el punt de mira, i amb raó. La font que ens ocupa ha sigut reparada en diverses ocasions en aquest inici de segle XXI. L’any 2003 va ser restaurada amb un cost de 360.000 euros. El 2006 va ser desmuntada mentre tenien lloc les obres de l’estació metropolitana del TRAM i també va experimentar una intervenció important. El 2011 hi van aparéixer fissures per falta de manteniment, i dos anys després una de les escultures es va trencar per l’oxidació de les canonades de ferro i hi tornaren a sorgir badalls, la qual cosa va motivar la decisió de l’Ajuntament del primer intent, fracassat, de trasllat. L’any 2017 un temporal de vent va provocar nous desperfectes en la font de Bañuls i el govern tripartit d’esquerres va optar per fer-ne uns motles de cara a reemplaçar les peces danyades, uns treballs que no van dur-se a terme fins al 2021 per falta de pressupost (la inversió era de 300.000 euros aproximadament) i, sobretot, de voluntat política. La inauguració va ser el 23 de desembre del 2021, però al juliol del 2022 ja presentava de nou perjudicis rellevants com ara clevills que havien sigut reparats tan sols uns mesos abans. La relació causa-efecte és, doncs, més que evident. Per tant, ens passarem la vida destinant recursos públics i de manera continuada a la reparació de la font per la desídia, la indolència i la falta de sensibilitat de les nostres autoritats, però no hi ha dubte que en aquests últims trenta-dos anys el deteriorament ha sigut molt més ràpid i devastador que en els seixanta anteriors sense mascletades.
Quatre actuacions en vint-i-un anys. I encara Barcala, el 2022, es va atrevir a dir: «No vamos a permitir que las mascletaes se muevan de Luceros. Si a la izquierda no le gusta las Hogueras, que no venga, però que no intente torpedearlas», fent gala de la demagògia, el populisme barat i la irresponsabilitat a què ens té ja tan acostumats. Hi ha raons evidents que mostren científicament que la pirotècnia que es dispara durant set dies seguits a la plaça dels Cavalls està perjudicant seriosament la font modernista de 1930. No ho dic jo, sinó que ho assenyalen nombrosos i acreditats informes aportats per Salvem el Nostre Patrimoni i elaborats per empreses tècniques i persones enteses de reconegut prestigi en el tema, com per exemple, Luisa Biosca, restauradora municipal a sou del mateix Ajuntament, que reiteradament ha desaconsellat les explosions de pólvora en l’entorn perquè fan malbé el monument. Podran fer-se els sords, podran dir que és el lloc on volen els alacantins que es detonen o podran adduir que les matèries amb què es va fer l’escultura fa quasi un segle són pobres i de mala qualitat i per això constantment ha de ser reparada, cosa que és absolutament falsa com ha pogut demostrar l’arquitecte responsable de l’última restauració a què ha sigut sotmesa, que els qualifica d’excel·lents. Però l’alcalde, erre que erre, encara s’atreví a plantejar la setmana passada fer una rèplica de la font amb materials més resistents. Dic jo que la voldrà fer d’acer inoxidable i emportar-se les actuals escultures al seu particular Pazo de Meirás al més pur estil espoli franquista.
Fet i fet, hi ha una cosa que empara aquesta defensa aferrissada de la font de Llevant, i és l’amor a la nostra ciutat, al patrimoni i al sentit comú. A algú se li ocorreria fer esclatar centenars de quilos de pólvora al costat de Las meninas de Velázquez? Trobe que no. La possibilitat de plantejar alternatives d’ubicació de les mascletades existeix, és viable i, a més a més, descongestionaria un poc el centre històric d’Alacant, que ja està de gom a gom, de dia i de nit, durant les festes santjoaneres. Però, obstinadament, no hi ha voluntat de fer-ho, i és precisament l’Administració pública, que hauria de ser l’encarregada de la preservació i el manteniment del monument, la que s’entesta a no buscar una nova localització com si l’actual fora inamovible, quan fa molts anys va tindre lloc a la Rambla (1988), Alfons el Savi (1989) o el passeig de Campoamor (1992) i no es va acabar el món. Tot perquè a la millor terreta del món, en eixe petit racó del Mediterrani amb un conjunt arquitectònic ben escàs, aquest continue en peu durant molt de temps. Estem parlant d’un dels símbols del patrimoni escultòric alacantí, una de les icones més destacades del paisatge visual d’Alacant, un dels elements més preuats de la nostra identitat artística i cultural. És necessari destruir-lo? Volen que caiga a trossos? Si damunt se’l carreguen, bona nit, cresol! La polèmica i el debat estan servits.
