Sempre he tingut entre mans un d’aquells llibres que s’anomenen de literatura del jo. He gaudit de les memòries de Josep Maria de Sagarra, dels diaris de Josep Pla, de Fuster, de Gaziel… I encara estic llegint el Diari 1965-1977, de Josep Iborra, que, com us vaig explicar en una altra columna, me’l bec a glopets petits com el whisky de malta. No fa molt, vaig llegir Camins que el temps no esborra, de Vicent Alonso, que ha sigut Premi de la Crítica dels Escriptors valencians en la modalitat d’assaig. Un llibre que m’ha entretingut molt, perquè combina, en les proporcions adequades, reflexions sobre el treball d’Alonso de traductor de Montaigne, sobre la seua jubilació i, també, sobre viatges, vida privada, converses amb escriptors de casa nostra i de la literatura universal, sobretot, amb l’autor dels Assaigs i amb els autors de les citacions que hi incorpora el savi del Perigord.
La concessió del Premi Nobel de Literatura a Annie Ernaux, que té una obra essencialment autobiogràfica i amb molta sociologia en les seues planes, ha reobert el debat sobre les particularitats de l’auto-ficció que, segons Jordi Nopca és «una de les mutacions més populars —i, alhora, mal coneguda— de la literatura del jo, gènere que també inclou les memòries, els dietaris, les cròniques i els llibres de viatges». Auto-ficció que, segons explica Xavier Pla, no és una modalitat de l’autobiografia, sinó de la novel·la. Dic tot açò perquè llegint Camins que el temps no esborra, de Vicent Alonso, m’he trobat amb una cita que ha provocat aquesta columna. La cita és de Bret Easton, un autor postmodern, que ha escrit American Psycho, una novel·la sobre un personatge molt bèstia que assassina indigents pels carrers de Nova York, si no recorde malament. Bret Easton afirma que —ho traduïsc —: «És impossible escriure verídicament sobre un mateix. Jo ho he intentat i l’únic que feia era acumular mentides. La meua preocupació primordial era semblar millor que el que sóc; falsejava dades, les ocultava, les embellia. Els autors de diaris tots són uns farsants, el seu únic objectiu és donar una imatge favorable d’un mateix. Però llavors va passar una cosa molt curiosa: vaig comprendre que la meua veritable biografia estava enterrada a les cinc novel·les que havia publicat. La meua obra de ficció era la meua autobiografia, ací és on es troba la veritat sobre la meua vida. Les meues novel·les constitueixen un mapa emocional del que he estat i del que soc. Sempre s’escriu sobre un mateix, és impossible que no siga així, i això val especialment per a la ficció. Un s’expressa amb més llibertat i veracitat per mitjà de la ficció que quan escriu en un blog o en un diari». Vicent Alonso compra la idea que sempre s’escriu sobre un mateix, però té dubtes seriosos sobre el fet que hi ha més llibertat i veracitat a través de la ficció que en un dietari. Jo no sé si hi ha més veracitat, però tinc molt clar que en la ficció segur que hi ha més llibertat de dir el que veritablement es pensa. En les poquetes novel·les que he escrit m’he autocensurat molt menys que en qualsevol de les meues columnes. En les novel·les, amb l’excusa que hi ha ficció, ho pots dir tot. En les columnes no. Tots els que escrivim sempre tenim el nostre Diari entre mans. El meu, bàsicament, està en les meus columnes. N’he fet dues recopilacions en forma de llibres. L’únic llibre que he publicat com a diari és Spaccanapoli en què la protagonista és, sobretot, la ciutat on es troben el cel i l’infern. Si escrivira el que realment pense de tot, en aquest trosset en què em permet Diari La Veu, tindria molts problemes. De totes maneres no ens hem de calfar el cap, si fem cas a unes paraules de Carmen Martín Gaité en Lo raro és vivir. Me les recorda Rafael Chirbes en A ratos perdidos 5 i 6 dels seus Diarios —també ho traduïsc—: «Les vides van sempre en esborrany tal que així les patim, mai no dona temps a passar-les a net».
