Dissabte de matí em reunisc a la cafeteria Blau amb Paqui, regidora de Serveis Socials de l’ajuntament de Cullera. Ens coneixem de fa quaranta anys i em vol fer una proposta. Me la fa i li responc que no. Parcialment sí, alhora. És a dir, no interpretaré el paper protagonista que ella havia dissenyat per a mi, però m’involucraré com a secundari en el projecte.
Res més que pretenia que pronunciara sengles conferències sobre Seducció, Enamorament i Sexualitat. A bona hora!
-Com a especialista que ets en tots tres temes –havia tractat d’engatusar-me.
-Calla, dona. Això era en els feliços vint!
Els parlaments estaran dirigits sobretot a dones amb risc d’exclusió social. Ella prepararà cafè per a totes i buscarà forns i pastisseries que vulguen aportar-hi dolcets.
-A més que s’evadiran unes hores, berenaran i els oferirem arguments perquè reflexionen i intenten redreçar la vida.
Considere que és una bona causa i em compromet a col·laborar-hi buscant els ponents i exercint de presentador i de moderador de les tertúlies posteriors a les intervencions.
Barallem alguns noms, ella en pren nota i diu que ja m’avisarà quan tinga el projecte un poc més madur. Dies, lloc, hora.
En acabant parlem un poc de tot i m’explica que, en no pertànyer a cap corrent, es troba molt sola en l’equip de govern. Encara com, l’alcalde no li posa mai cap pega i li aprova totes les iniciatives.
-El pitjor de tot és la manca de pressupost.
I tant. L’anterior corporació, del Partit Popular, deixà l’Ajuntament endeutat fins a les celles i a partir d’ara, si hi ha voluntat de pagar, es tardarà més de vint anys a liquidar les factures pendents als proveïdors i els crèdits als bancs.
Vídua des de fa tres anys, Paqui em refereix alguns aspectes biogràfics del marit, a qui no vaig tenir ocasió de tractar. Jo sabia que era advocat, andalús i uns quants anys més gran que ella, però poca cosa més. Allò que m’explica és tan sorprenent que em sap greu no haver-ho gravat per transcriure-ho ara. Vegem-ne un parell d’apunts només.
En acabar-se la guerra, el futur sogre de Paqui i un germà d’aquest van patir el rigor dels judicis sumaríssims. Les penes foren de mort per al sogre i de vint-i-cinc anys de presó per al germà. Llavors aquest, en un acte d’humanitat i d’amor fraternal incommensurables, va convèncer l’altre perquè es canviaren les identitats. El motiu va ser que el sogre de Paqui era casat i amb fills, mentre que l’altre era solter i no deixaria ningú desemparat amb la seua mort. Si mai s’escriu la història dels homes sacrificats, el seu nom cal inscriure’l amb lletres d’or.
Pel que fa al difunt marit de Paqui, es va llicenciar en Dret en algun país de l’est d’Europa que ara no recorde. Potser m’ha dit la Unió Soviètica o la República Democràtica Alemanya. Siga com siga, quan va tornar a l’estat espanyol no li convalidaren els estudis i hagué de cursar una altra volta la carrera.
