Sant Baldo

El 1989 vaig participar en el seminari Serà el 1992 l’any de la independència de Catalunya? L’organitzà l’Associació de practicants de la Psicoestètica, el líder de la qual era el professor Carles M. Espinalt.

També vaig aprendre molt dels psicoestetes. Eren independentistes, però a mi em feia l’efecte que portaven un lliri a la mà, dit siga amb el més gran dels respectes. Repetisc: el més gran dels respectes.

Un diumenge vam dinar a Vinaròs la plana major dels psicoestetes, el líder màxim del PSAN i jo. Entre cullerada i cullerada, els deixebles del professor Espinalt ens van explicar els passos a seguir per atènyer la independència. El dirigent del PSAN i jo els vam escoltar amb molta atenció. Quan consideràrem que ja havien acabat, el meu company manifestà:

-Tot això que dieu està molt bé, però l’exèrcit espanyol no ho permetrà.

Excuseu que no transcriga literalment les seues paraules, però mes o menys volien dir això. 

Què en penseu vosaltres?

Els psicoestetes, un poc contrariats perquè no combregàvem a ulls clucs amb els seus postulats, ens feren una demostració de com s’havia de captar gent per a la causa. Cridaren el cambrer, que era de Vinaròs, i li explicaren el què. Tot seguit li demanaren si volia continuar sent espanyol o ciutadà d’uns Països Catalans lliures.

-Jo? Espanyol! -va respondre, categòric.

Com a partit de «masses», els psaners érem perfectes. Anticapitalistes, anticonsum desmesurat i radicalment demòcrates, donàvem aixopluc i defensàvem els drets de les dones, dels baldats, dels emigrants, dels gais, de les lesbianes, dels animals… 

Molt prompte vaig descobrir que en el tema dels emigrants les dretes mentien. Manifestaven estar-ne en contra, però en realitat els convenia que n’hi vingueren molts, fins i tot il·legals: eren mà d’obra barata per als seus negocis.

Per una altra banda, jo arribava a Cullera mentalitzat per alliberar la gent nacionalment i socialment, però qui m’ho demanava? Que estaven alienats, direu? Potser sí, però contents.

Al PSAN vaig conèixer Baldo; ell i González Lizondo, els polítics més mediàtics que hem tingut mai a Madrid.

Si em permeteu un salt fins a l’actualitat, referiré un cas en què el suecà ha sigut protagonista segurament sense pretendre-ho. Ja sabeu que en la campanya per a les autonòmiques de 2023 anà a Alcoi en festes i el convidaren a pujar a cavall. Els mitjans en van reproduir una instantània en què semblava talment el rei en Jaume.

Doncs bé, una militant de la meua candidatura de Cullera hi va somiar i va tenir un orgasme! Jo mateix, si fora dona o gai, també m’hauria excitat com una xota. El bo del cas és que la meua amiga és lesbiana! Ni Sant Vicent, ni menys encara Visente González Lizondo, no haurien sigut capaços d’obrar tan singular proesa. Un mascle a cavall provocar-li un somni humit a una lesbiana! Ara que, potser muntava una egua i l’excitació de la meua amiga va ser provocada per l’haca. Siga com siga cal consignar-ho per si de cas poguera considerar-se miracle.