Un any més de visita a la presó Model de Barcelona i ja en van deu. La primera vegada que vaig ser-hi amb els meus estudiants encara no feia ni un parell de setmanes que s’havia buidat. El recinte encara atresorava l’olor dels cossos dels seus darrers inquilins, el del menjar agre, el d’una tristesa corprenedora que sovint es podia -es pot- rastrejar a les parets a través dels innumerables grafitis i missatges guixats durant anys.
En aquella ocasió, la casualitat va voler que un tècnic de manteniment s’oferira a fer-nos de guia per cada racó d’aquell transatlàntic: la immensa cuina amb els seus atifells de gegant esparsos pertot arreu; la infermeria i la seua sinistra cadira dental; les habitacions ronyoses del vis-a-vis; les antigues cel·les de càstig al soterrani; els tallers; les galeries o budells d’aquell polp de ferro i de ciment que s’agafa a la ciutat.
A la Model sempre fa fred, molt de fred. Però a diferència de fa deu anys, mig musealitzada, ha perdut molt del seu aspecte sinistre. Ara mateix, la Model ja no és la Model sinó unes runes, un miratge, l’esquelet d’una memòria sobre la qual cal tenir algunes claus per tal de poder interpretar-la. En primer lloc, la clau d’una consciència plena del passat. Tenir aquesta consciència pressuposa una curiositat, haver-se fet unes quantes preguntes sobre el present, saber-se membre d’una col·lectivitat concreta. No és poca cosa.
Avui coincidim fins a tres grups. Dos de batxillerat i el nostre. La jovenalla s’amuntega excitada dins de les cel·les per fer-se unes fotos, de vegades per escoltar les explicacions dels soferts professors. Hi ha els estudiants que juguen a despistar-se, els que passen per ací i per allà, a correcuita, sense mirar res. Hi ha, també, els qui es pregunten si els objectes de l’exposició sobre lluita obrera i repressió, que aquests dies es pot visitar en una de les galeries, ja estaven allà o els han posat a posta. D’aquests darrers incautes n’hi ha molts. Les noves generacions sembla que hagen perdut la capacitat de distingir entre la realitat i la ficció. També han perdut, pel que sembla, la de la sorpresa. És obvi que els teòrics de la interpretació de la imatge que van irrompre als inicis de la revolució tecnològica coincidint amb el boom dels videojocs es van equivocar. Fet i fet, no érem tan intel·ligents com pensàvem, ni teníem tanta capacitat per a discernir sobre la veritat i la mentida. Hem après res dels grans bruixots de la propaganda totalitària?
Si avui som ací és amb la intenció que els futurs periodistes comprenguen la tragèdia de Salvador Puig Antich perquè és, també, la de desenes de milers d’innocents condemnats per un règim resultant d’una història nefasta. Enregistrarem una notícia per a una televisió que no existeix amb uns telèfons que ens faran de càmeres professionals.
Hem estat alguns dies treballant el context, un exercici imprescindible per a uns joves que semblen captar la realitat de manera fragmentària, inconnexa. Ara, per fi, ens enfrontem a la història en el seu escenari. Hi som allà mateix, en la sòrdida sala de la paqueteria on el botxí va assassinar el jove Salvador un 2 de març de 1974, a les 9.40 h del matí. Aquell podia ser l’epicentre del dolor de moltes generacions. Un punt de partida. M’hauré fet entendre suficientment perquè en capten la subtilesa? No n’estic gens segur.
Tot plegat, tinc la impressió que el passat ha deixat d’interessar. O més aviat que interessa d’una altra manera lluny de la intenció d’aprendre d’ell per a construir un present millor. Ara mateix, per a molts, el passat a penes és un divertiment, una distracció. La banalitat ha esdevingut hegemònica en un món que sembla precipitar-se cap a l’abisme.
Què n’hauria pensat de tot plegat, Salvador? Hauria perdut els seus ideals enmig d’aquesta bogeria? Sincerament, crec que no. Molt possiblement s’hauria refermat en les seues conviccions perquè la seua mirada sobre el passat no era fútil i, per tant, tampoc no ho era la seua voluntat de construir un futur millor.
Caldrà insistir en aquesta necessitat d’entendre el passat? De no fer-lo entretingut o divertit sinó d’una utilitat enorme per poder sobreviure a les amenaces d’aquest temps incert? Del cert que sí.
