Ara farà 50 anys de la mort del militar que més anys va mantindre una dictadura militar en una Espanya vençuda incondicionalment. Però no és d’això el que hui vull comentar. Solament pretenc contextualitzar, amb el meu particular punt de vista, l’últim quinquenni de vida del general Franco. L’època que entenem per tardofranquisme, on hi va haver una pressió social -interior i exterior- que va posar el franquisme en el punt més baix de la seua història. Especialment pel terrorisme d’ETA, que, generalment, no era ben vist per la societat d’ordre; però, crec que un determinat sector ho feia amb la boca quasi tancada. A més, en l’àmbit internacional sembla que això de l’ETA ho consideraven polítiques particulars d’Espanya que, ni entraven ni eixien. De fet, en certa manera, protegien els «terroristes» als seus territoris. El conveni d’extradicions policials a terroristes crec que va aparéixer més tard, ja en democràcia. No sempre Espanya ha estat -o està- acceptant totes les lleis internacionals. Però això és una altra història.
El mes de desembre de 1970 obriren un procés militar contra 16 membres d’ETA que venia de l’any anterior. Un procés que acabà condemnant a mort a sis persones, tot i que no les van executar per les mobilitzacions de caràcter intern i extern a tot el món que hi haguera. A més a més, del segrest del cònsol alemany Eugen Behil. [Veure aquest documental britànic.]
L’any anterior, el 1969, es va fer públic -per la llei del ministre Fraga- un greu cas de corrupció pel cas Matesa. Un cas que se’ls va escapar de les mans, perquè abans sempre s’havien tapat. Aquest no van poder -o saber- amagar i li va costar el càrrec al ministre gallec.
A partir d’ara, amb el que coneixem com «procés de Burgos (1970)», va haver-hi una campanya, tant interior com exterior, d’Espanya, a favor dels 16 encausats d’ETA. Especialment perquè s’esperaven condemnes a mort. Efectivament, van haver-hi 6 condemnes a mort i es va mobilitzar tothom, inclòs el Vaticà. Em diu un exseminarista, que aleshores estudiava a Montcada, que hi hagué un moviment assembleari d’estudiants i professors demanant que no hi hagueren afusellats. El mateix amic em diu que el papa Pau VI va amenaçar en excomunicar a Franco si ho feia; però açò no he pogut confirmar-ho.
També va haver-hi una protesta de 100 intel·lectuals i artistes tancant-se a Montserrat, auspiciat per l’abat Escarré. El que si pareix estar confirmat és que Franco no va expulsar al bisbe de Bilbao per una homilia que va fer defensant l’opció política per la independència. Sembla, això si, que el Vaticà va amenaçar a Franco amb l’excomunicació per aquest cas.
La situació internacional de suport al franquisme no era la mateixa que abans del tardofranquisme havia tingut. Tampoc ho era l’Església. En el procés de Burgos hi va haver entre els encausats dos capellans i l’Església va fer una petició al general Franco que es fera el judici civil. El règim solament va permetre fer el Consell de Guerra a portes obertes amb el sumaríssim militar 31/69. Cal dir que l’Església va mostrar una altra cara a partir de l’arribada de Vicent Enrique i Tarancon (1907-1994) al Primat de Toledo, el 1969, i el 1971 a president de la Conferència Episcopal. Aleshores s’obriren unes tenses relacions entre l’aparell franquista i l’Església. Durant aquella època, bona part d’esglésies van obrir les portes per reunir-se el moviment obrer i partits antifranquistes. De fet, en algunes ocasions la Policia d’Ordre Públic vulnerava el Concordat penetrant a les esglésies i detenen a les persones reunides. Mireu els 10 detinguts a la Casa d’Exercicis La Puríssima d’Alaquàs. A més, es va habilitar una presó a Zamora exclusiva per a capellans obrers -o solidaris- que represaliaven.
Un altre detall de canvi de l’Església va ser paralitzar el nomenament de bisbes i arquebisbes pel privilegiat sistema de presentar una terna perquè Franco en triara un al seu gust. A finals dels anys 60, la jerarquia de l’Església va evitar presentar la terna i cobria les diòcesis vacants -sempre que podia- per un bisbe o arquebisbe com a «Administrador Apostòlic». D’aquesta manera bandejava la intervenció de l’aparell franquista. Recorde l’arquebisbe de València -el basc i Procurador a Corts Marcelino Olaechea Loizaga (1888-1072)-, que va ser substituït per aquest sistema pel seu bisbe auxiliar, Rafael Gonzalez Moralejo (1918-2004), amb funcions d’arquebisbe de València.
Per altra banda, sabem que l’autoritarisme de Franco, amb tots els poders de l’estat a la seua mà, amb la disposició omnipotent i il·limitada que tenia, etc., encara hi havia moments que declarava l’estat d’excepció. És a dir, que a vegades, la tensió social era tan alta que calia un grau més d’excepcionalitat retallant més llibertats. Aleshores, calia augmentar la intervenció militar amb menys «llibertats». Durant el franquisme va haver-hi quasi una dotzena d’ocasions en què es declarà l’estat d’excepció. Encara més, concretament, a Euskadi hi hagué un estat d’excepció ininterromput de 1970 a 1975.
El 1974 també hi hagué dos assassinats a garrot vil; un a Barcelona, Salvador Puig Antich, militant anarquista; l’altre, Georg Michel Welzel, un captaire desconegut alemany, a Tarragona. L’alemany va passar aleshores desapercebut, però, al cinquantenari de la seua mort, se saberen moltes més coses a les xarxes socials mediàtiques. En la de Puig Antich va haver-hi un ressò mundial demanant i condemnant el cas. Però, el més macabre és que els aparells de mort eren vells i havien estat molt de temps en desús; a més, el botxí encarregat d’executar-ho no sabia el seu funcionament. El de Tarragona era un aparell del model que deien «de carxofa» i el de Barcelona de «corredera». Ho deixe ací perquè la ressenya que fa de l’acte Juan Eslava Galan a La voz de Galicia, XLSemanal, amb data 21/10/24, és per a mi altament morbosa i esborrona.
L’any següent, a la tardor de 1975, hi hagué els últims cinc afusellaments en vida de Franco, amb els quals se’n va acomiadar. D’aquest fet hi ha un reportatge al periòdic digital Público [50 aniversario de los últimos afusilamientos] en què feren una entrevista a Manuel Blanco Chivite i Pablo Mayoral Rueda, que formaren part d’aquell judici. A més, també presentaren el llibre que tracta amb pèls i senyals l’època dels cinc assassinats. Dos persones dels que van sobreviure als altres encausats que quedaren a la presó i conten curioses anècdotes del procés. Hi havia també dues dones que es van salvar perquè els advocats manifestaren estar embarassades, tot i que solament una era veritat.
Almenys que jo sàpiga, hi va haver dues cançons dedicades al fet, una d’Eduardo Aute i altra de Lluís Llach («A la Alba» i «Campanades a mort») que recorden aquell terrible drama.
Al cap de tres dies d’aquests afusellaments, l’1 d’octubre de 1975, en l’aniversari de l’autoproclamació de Franco com a Caudillo dels exèrcits de terra, mar i aire, i de milions de ciutadanes i ciutadanes; va fer l’últim discurs públic. Encara va dir, com sempre, que el muntatge que s’havia fet a l’estranger protestant contra la seua justícia, era un contuberni maçó i comunista. Els jueus ja no els citava; però, mentre el comunisme mai no havia aconseguit governar en cap país d’Europa, Franco volia fer-nos creure que ací fou gràcies a ell. Crec que va ser una de les nombroses mentides que va sostenir durant quaranta anys. Bona part de la societat va perdre les pors passades i hi havia una oberta resistència i rebuig, ara sí, al franquisme.
No tenim una estadística de la quantitat d’ampolles de cava que s’obriren aquell 20 de novembre; sí que n’obrirem una a ma casa per a brindar amb dos amics meus: un que havia estat semiexiliat i altre que havia sigut excaptiu.
Encara faltaven dos o tres anys perquè acabaren les tortures a les comissaries i les càrregues de grisos al carrer reprimint vagues i manifestacions. Aquesta brutalitat postfranquista encara va deixar 134 morts durant els anys 1975-1982 (David Ballester).
