A final de juliol, em vaig acomiadar de vosaltres explicant-vos que un dels llibres que m’esperaven en les vacances d’agost era la biografia, el retrat, de Josep Pla, Un cor furtiu, i us he de confessar que encara estic assaborint-la com si es tractara d’una gran novel·la. Us vaig recordar que l’escriptor de l’Empordà, a banda de viure intensament els seus amors i conèixer personatges fonamentals de l’època en què va viure, que la biografia també conta, sempre havia estat, en el moment que tocava, en els llocs on es van produir els esdeveniments més importants del segle XX. El que no recordava i Xavier Pla, l’autor de la biografia, m’ho ha fet recordar era que també va estar, oportunament, a Aranjuez, quan va morir Santiago Rusiñol. La biografia dedica un capítol sencer, «Fumad papel Bambú» —un paper de fumar molt famós producte d’una fàbrica d’Alcoi—, als darrers encontres de Rusiñol amb Pla, a Aranjuez, i del qual us contaré unes quantes anècdotes que demostren que Rusiñol, vell i malalt, morint-se, no havia perdut el sentit de l’humor i mantenia molt viu el seu escepticisme conservador. Sobretot, però, mantenia el mateix sentit de l’humor de sempre, com ara, el que tenia quan va vindre a València per primera vegada i els amics li ensenyaren el llit del Túria. Ell, en veure que pràcticament no portava aigua, se’l mirà i digué:
—Ja teniu el local. Ara només us falta el riu.
Pla era a Madrid, des del 14 d’abril de 1931, fent la seua faena de cronista parlamentari i atent als esdeveniments de l’estrenada República. Un dia que s’escapà a Aranjuez, es va trobar Santiago Rusiñol. L’homenot ja tenia vuitanta anys i, des de feia dècades, acostumava a visitar Aranjuez per pintar els jardins que tant li agradaven i que tan bé coneixia. Els darrers anys s’allotjava a la Gran Fonda el Comercio. Pla conta que trobà el pintor i escriptor molt vell, malalt, fet pols… Però, el que li va produir més impressió va ser veure-li les mans tremoloses. Li tremolaven sense parar. Com que es tractava d’un pintor, un dia que el va veure pintant en el jardí, li digué:
—Quina pena fa veure’l amb aquesta agitació a la mà…!
—Ca, home! no ho cregueu! —respongué col·locant-se la pipa en un cantó dels llavis—. Aquesta tremolor és magnífica per pintar fulles tocades per una mica de vent.
Un altre dia, Rusiñol preguntà a Pla sobre l’adveniment de la República: «És veritat que s’ha proclamat?» Aleshores, Rusiñol explicà un parell d’anècdotes malicioses. Una, que rebé la visita del rector i que, des d’aleshores, l’alcalde havia deixat de saludar-los. I, l’altra, que a la fonda havien hagut canvis. En altres anys, a les habitacions, sobre els llits, hi havia un crucifix. Aquest any els havien despenjat i, en el clau de la seua habitació, havien posat un cartell que representava una manola amb un mantó de manila, de color vermell, amb aquesta inscripció a sota: «Fumad papel Bambú».
Uns dies més tard, va morir i Pla proposà a un cambrer traure l’anunci i retornar el crucifix sobre el capçal del llit. Aquest li va respondre: «És clar! Però val més no precipitar-se. Sembla que vindrà algun ministre…»
Josep Pla va enviar una crònica a La Veu de Catalunya, que es publicà el setze de juny de 1931. Escarbant, l’he trobada. Comença així:
«Santiago Rusiñol ha mort en una modestíssima habitació de la Gran Fonda del Comercio, d’Aranjuez, situada a l’Avenida de la República. Aquests últims dies el gran artista català havia donat proves d’extraordinària fatiga. Caminava unes passes i s’ofegava. Fent esforços considerables i exaltat per l’abundància floral i primaveral d’Aranjuez, Rusiñol encara, però, ha pintat alguna cosa. Ha pogut deixar enllestides dues teles i en deixa una altra d’esbossada. Deia que el tremolor que tenia a la mà li anava admirablement per a pintar el moviment ingràvid de les fulles i calia aprofitar-ho…»
