Escric aquesta columna a partir de l’avís que Miquel Àngel Pradilla ha publicat al Facebook, on ens alerta sobre la creuada contra el valencià que està duent a terme el Govern valencià, i que és aplaudida amb entusiasme per una part de la societat valenciana. Encara no he acabat de llegir el seu avís quan em tope amb la denúncia de Marc Arinyó sobre la discriminació lingüística que va patir per part d’una metgessa al Centre de Salut de Cullera. Miquel Àngel Pradilla té tota la raó: la nostra llengua i la cultura es troben en una situació delicada, i és urgent que ens lliguem les espardenyes i actuem, o bé el valencià s’endinsarà en una situació sociolingüística irreversible. Quan Pradilla afirma que estem en un camí sense retorn, ho fa amb coneixement de causa. Ell coneix a fons l’estat de la llengua, i disposa de tota la informació necessària per parlar amb autoritat.
A la marxa que van els nostres polítics faran bo (sant com deia Honorat Ros) el primer conseller de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, a Ciprià Císcar Casaban i a tot el primer Govern autonòmic del País Valencià. Císcar va crear una Llei d’Ús que va suposar un canvi qualitatiu fonamental a favor del valencià: per primera vegada, l’assignatura de valencià esdevenia obligatòria en l’ensenyament, i es permetia aprendre qualsevol matèria en la llengua del país mitjançant les línies d’ensenyament en valencià. Tanmateix, és veritat que aquell govern es va centrar exclusivament en l’ensenyament, deixant de banda altres àmbits vitals com la justícia i la sanitat, on els usuaris continuen trobant dificultats per expressar-se en la llengua del país. Així mateix, la televisió valenciana es va crear amb molta programació en castellà, cosa que reflecteix la situació dominant de la llengua espanyola als mitjans de comunicació. Malgrat tot, la faena de Císcar a l’ensenyament va ser molt rellevant, i la seua falta d’avanç es deu al fet que ell mateix va paralitzar el progrés quan va decidir aspirar a la Secretaria General del PSPV-PSOE i a la presidència de la Generalitat. Des d’aquell moment, la defensa del valencià, que hauria d’haver estat una prioritat, li va semblar un obstacle en la seua carrera política. Durant els vint anys de govern del PP, les línies d’ensenyament en valencià no van ser alterades; no van créixer molt, però van deixar que les que ja estaven consolidades continuaren. Malgrat alguns intents de secessionisme i censura, hi va haver un cert progrés amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, impulsada per Jordi Pujol i com a condició per donar suport a José María Aznar, que en aquell moment parlava català en la intimitat. Fins i tot, González Pons, com a Conseller d’Educació, va presentar el 2003 la Declaració d’Ares del Maestrat, que pretenia promocionar l’ús del valencià en l’administració de la Generalitat. Tanmateix, aquella declaració es va quedar en un intent, ja que el president del Govern espanyol, José Maria Aznar, posà el braç dins la màniga a Pons i li va explicar que només servia per aplaudir les decisions del PP espanyol, com fa ara amb Núñez Feijóo. Que bé que aplaudeix González Pons amb la seua camisa blanca! Amb l’arribada del govern del Botànic, esperàvem un canvi qualitatiu en l’impuls de la llengua, amb els nacionalistes a la direcció, els quals havien criticat molt durament les deficiències dels governs anteriors. No obstant això, Marzà no va complir amb les expectatives. Va caldre que dimitira, no només perquè no va avançar en matèria lingüística, sinó perquè va retrocedir. Aquells que coneixien la situació el van advertir, però ell no va fer cas. Si bé va impulsar el valencià en altres àmbits com el teatre, el cinema o la música, va fallar en el sector on el seu partit estava més arrelat: l’ensenyament. Vull creure que la seua conducta es deu a la ignorància i no a la mala fe o a aquella creença que el valencià és una nosa per a poder governar o per a tindre més vots, com va ser el cas de Císcar. No sé què és pitjor. Tanmateix, una cosa és certa: després de la seua dimissió, no hem vist ni un mínim d’autocrítica per part seua ni del seu partit.
Abans de concloure, m’agradaria expressar la meua sorpresa davant l’atorgament del Premi de les Lletres de la Generalitat per part del president Mazón a l’amic Ferran Torrent. Un reconeixement més que merescut. És cert que el president ha actuat com Alcibíades, qui va tallar la cua al seu gos per desviar l’atenció de l’Àgora cap a allò i no cap a temes més rellevants. Mazón ha atorgat el premi a Torrent com a cortina de fum davant la persecució que està exercint contra el valencià. Alhora, sense adonar-se’n, està reconeixent la riquesa de la literatura catalana creada al País Valencià. Enhorabona, Ferran! Finalment, vull dir que, sense que això servisca de precedent, no he assistit a la manifestació del 9 d’Octubre. Aquest any, he decidit no participar, perquè em recordava el temps en què fer país significava acudir a les manifestacions del 9 d’Octubre i del 25 d’Abril, sense fer res més durant la resta de l’any. És a dir, es deixava que les institucions estigueren governades pel PSOE i pel PP. Crec fermament que la millor defensa, la més radical, del valencià només es pot dur a terme des de dins de les institucions. La història així ho ha demostrat.
