Trobem publicacions sobre l’antifranquisme, però la majoria l’interpreten en clau espanyola, amb fets, llocs i personatges d’altres terres, amb l’excepció de Catalunya, una circumstància aquesta darrera que es deu a la feina feta pels historiadors del Principat. Així mateix, se sol interpretar eixe període de la història des d’una visió centrada en els pactes de finals de la dictadura i la immediata transició. Perquè, al País Valencià, denominació que va ser patrimoni del nostre combat antifranquista, va haver-hi vagues obreres de gran rellevància, lluites d’estudiants amb segell propi, mobilitzacions als barris i, des de ben aviat, l’ecologisme i el feminisme estigueren presents.
En l’antifranquisme hi ha dos fases, la primera, que tingué lloc als anys immediatament posteriors a la guerra, fou una fase de resistència portada endavant per restes de la gent vençuda, com és el cas de la guerrilla; l’altra fase va ser protagonitzada per les noves generacions de joves, que no havíem viscut eixa dura confrontació bèl·lica. Aquest és el meu cas. Les vagues d’Astúries del 1962 marquen el punt d’inflació d’eixa irrupció generacional.
L’antifranquisme dels anys seixanta i setanta estigué marcat per l’espontaneïtat, per les noves utopies de finals del segle XX i, òbviament, per la generositat inherent al compromís. El franquisme d’eixos anys continuava reprimint, empresonat i mantenint el capitalisme. Alhora, però, pretenia integrar-se o pujar al carro de la conjuntura externa. Va haver-hi imaginació, calia aprofitar de les escletxes que deixava la dictadura. El moviment obrer va jugar un paper central, capdavanter i, com ja he dit, la història no es pot interpretar sense la seua empenta.
Així doncs, la publicació recent de les Rutes de la Memòria Obrera al País Valencià és una mostra del que comente. A tot el nostre país va haver-hi una activitat i lluita per millorar les condicions de feina. La manifestació del Primer de Maig del 1967, a la ciutat de València, una data clau, fou unitària de veres; amb emoció, encetàrem la marxa pel carrer de la Pau, la gran majoria de gent jove. Però va haver-hi més lluita. Entre altres, recordem: el Port de Sagunt, Elda, les indústries del taulell de la Plana, Bunyol, Unió Naval de Levante, l’Hospital de la Fe, Cartonatges Sunyer, la Ford, vaga general de la construcció a l’Horta, la Vall d’Uixó…
Eixe antifranquisme tingué els seus líders i, igualment, comptà amb la presència de formacions polítiques, diverses, algunes amb més realitat o influència i altres més minoritàries. Tal vegada aquesta diversitat pot ser un factor polèmic, puix va generar conflictes que ara trobem no encertats. El cas més significatiu fou el del Partit Comunista, el més implantat i alhora reprimit pel Règim, el cas és que per una part de l’esquerra el considerava reformista, en tant que aquest històric partit també va caure en el sectarisme, ja quecompetia amb els més radicals o revolucionaris.
L’aparició de les citades Rutes de la Memòria Obrera, editat per la Fundació d’Investigacions Sociolaborals (FAIS), entitat vinculada a Comissions Obreres del País Valencià, enceta una línia de documentació i divulgació històrica imprescindible per entendre una part de la nostra història, amb els encerts i errors, que les generacions que ens han seguit haurien de saber. Igualment, per a la gent gran que visquérem tot allò, ens pot ser útil. Així doncs, estem recuperant història del nostre país.
