Aquest estiu ha fet uns quatre anys d’aquell primer viatge a les entranyes ignotes d’un mateix. En done gràcies a A. i a G. per haver-me facilitat, en bona part, les indicacions d’un camí que va ser molt complicat de fer. Sincerament, crec que mai com aleshores m’havia trobat tan perdut a excepció dels dies que van precedir la mort sobtada del pare. En aquella ocasió també em vaig trencar en mil trossos. El cas és que iniciar la tasca de refer-se suposava acceptar, igual que ara fa quatre anys, que el temps d’infant quedava molt lluny i que calia assumir, indefectiblement, que ja era un home. Un home gran, sense res, enfrontat a un repte tan colossal com alhora banal: continuar o abandonar. Ben mirat, hi ha moltes maneres d’executar o una cosa o l’altra. No té la més mínima importància. I a més, tothom pot escollir lliurement entre interpretar en la vida el paper d’un actor de comèdia o el d’una tragèdia.
D’entrada, quan A. em va comminar a pujar a la casa de la muntanya, no vaig saber què dir-li. D’una banda, mai no m’ha agradat passar nit a casa dels altres per més confiança que hi haja. Són massa manies, massa complexes, massa neguits els que m’impedeixen relaxar-me fora del meu cau. Fins i tot, els hotels o els apartaments deixats em van justets. D’altra banda, m’havia acostumat a viure confinat en temps de pandèmia, a coure’m lentament en el meu aïllament en un exercici, diríem, del tot primari d’autodestrucció. A la pràctica, però, no vaig tenir alternativa. El meu amic va comprar el tiquet de viatge del bus i em va tancar l’agenda sense cap possibilitat de protestar.
Així que poc després, quasi de matinada, vaig començar a endinsar-me país amunt i val a dir que ho vaig fer amb un cert entusiasme i com si mai no haguera de tornar a Barcelona ni enlloc.
En una de les estacions on el bus va fer parada m’esperava bellament tatuat en un mur el rostre de Maria-Mercé Marçal. No gaire lluny també hi havia representada una selva plena de papallones exòtiques, granotes, cucs i serps de colors vivaços. Tot un paradís enmig del no-res, en una estació de pas bruta. Aquest és un dels primers records d’aquella travessia que va acabar sent una de les més lluminoses que mai no he fet.
No cal dir que vaig ser acollit esplèndidament. Un matí A. em va portar a la Terra Seca, al més ignot de les muntanyes a l’ombra dels avets, dels pins negres, dels pins rojos, vigilats per les àligues i els voltors.
A mitjan vesprada sempre baixàvem a prendre la fresca a la riba del Flamisell, a fer el recompte del temps passat, a anunciar vaticinis impossibles de tot el que estava encara per ocórrer, del que encara havíem de viure.
A les nits, encauat a una habitació enfonsada en el cor de la terra, entre murs de pedra i prestatges plens de llibres, mirava d’allunyar les pors, les il·lusions estúpides, els sentiments més pesants i tractava de concentrar-me en l’endemà. Aquell racó de la casa es va convertir per mi en un autèntic refugi on guarir-me.
Aquest any he tornat i ho he fet com en altres dos anteriors amb V., un altre gran amic, sempre ràpid, generós, sempre enjogassat, sempre al teu costat quan el necessites. Tots tres tothora amunt i avall per l’obagor o per terres de secà, sempre faceciosos i il·luminats per l’esperit embogit dels exiliats del món, hem pogut refer una vegada més la nostra tàcita aliança. Com d’habitud G. ens ha suportat amb resignació i, sobretot, ens ha acollit amb una tendra estimació.
A les nits, al refugi, sol, he repassat les qüestions pendents de sempre, apamat els nous neguits que no en són pocs i d’importants. Estiu estrany entre el desamor pesant i la indiferència, entre l’esperança i l’esgotament. Del llit estant pensava els cavallets que han plantat davant de l’Estació del Nord de València, fireta fútil; el dinar bonic amb Ll. i els mural de cossos nus teriantròpics dansant obscenament en aquell restaurant d’El Carme; tots els miratges d’amor sentits en el cor del gran planetari virtual; el desengany enorme i dolorós, en majúscules; les migdiades de tendra intimitat… Pensava també que ho hauria d’anotar tot, especialment les pors: por a les malalties que assetgen els meus; por a la velledat; por a ser oblidat per qui jo només sé i jo només puc dir, deessa dels ponts entre mons incomunicables; por a caure en la covardia anihilant davant la massacre dels tirans; por a la solitud i les seues corrosions… Al carrer la lluna i l’aigua, les figueres dorments, els mussols desperts. I als prestatges de la cambra: Bernard Shaw, Philip Roth, Montaigne, Dickens, Susan Sontag, Samuel Beckett, Elizabeth Strout, Alice Munro, Jane Austen, Bukowski… l’home i els mots com un simulacre de vida.
Finalment, he tornat del refugi i no he anotat res, aclaparat pels grans treballs que m’esperen, dolgut encara per tots els abandonaments, expectant al que passarà d’ací no res. Ara només l’anar fent, el dia a dia… les lectures pendents.
