Després de la dana que ha devastat àmplies zones del País Valencià, el relat oficial es projecta en una direcció clarament orientada cap a la idea de reconstrucció. Esta al·ludix al procés de restaurar o refer una estructura, sistema o situació que ha estat parcialment o totalment destruïda, deteriorada o desmantellada. Un relat prometeic que promet la possibilitat de tornar a la normalitat, aquell estat previ a la barrancada, com si fos alguna cosa desitjable, quan en realitat és precisament esta normalitat la que ens ha abocat a la catàstrofe. És esta normalitat la que està arrelada en un model pervers que prioritza el creixement econòmic, l’explotació de recursos i la destrucció dels ecosistemes. D’esta manera, la reconstrucció esdevé un parany, una continuïtat del sistema que ha provocat la crisi, en lloc de representar un canvi transformador cap a un model més sostenible i just. Dit d’altra manera, la normalitat no és una opció, és el problema mateix, perquè ha estat construïda durant la modernitat sobre unes bases que no sols són insostenibles, sinó també destructives. Reconstrucció de la normalitat és, aleshores, igual a apostar molt alt per la pròxima destrucció.
La normalitat com a problema estructural
Quan parlem de reconstrucció, en realitat ens referim a la pretensió de restaurar un sistema insostenible que ha devastat el territori. Un sistema configurat a través d’un model urbanístic intensiu, dictat pels interessos immediats del mercat i les exigències dels grans capitalistes: grans infraestructures de transport, centres comercials massificats, polígons industrials desmesurats, urbanitzacions en zones inundables, poblacions dormitori saturades i degradades, dependència massiva de l’automòbil, i usos turístics que subordinen el territori a les lleis de la demanda econòmica, ignorant completament els ritmes naturals.
El formigó, el ciment i l’acer han sigut els protagonistes d’esta construcció de la normalitat des dels anys del desarrollismo franquista, posteriors a la riuada de 1957 que va colpejar València, una megalòmana normalitat industrial i de servicis que a més de carregar-se l’Horta ha destruït els seus ecosistemes i ha contribuït a accelerar el canvi climàtic a escala local, en sintonia a com el capitalisme fòssil ho ha fet a escala global. Tornar a invertit diners, recursos i esforços en este tòxic model és reforçar les dinàmiques aniquiladores i continuar alimentant els mecanismes que continuaran produint el mateix desastre una vegada i una altra.
Perquè el caos climàtic és un fet, i el Mediterrani és una de les seues zones zero. Ens podem negar acceptar-ho, però les millors dades científiques són demolidores res al respecte. No podem seguir construint carreteres, ni autovies, ni urbanitzacions, ni polígons, ni centres comercials per reparar els efectes d’una dana que, en última instància, és causada per una ordenació del territori que a poc a poc es revela perillosa i altament inconscient. Es tracta d’un model d’organització social, econòmica i de producció de subjectivitats que no només afecta la natura; també degrada les comunitats humanes, desplaçant formes de vida sostenibles per donar pas a un estil de vida basat en el consum i l’explotació. L’anomenada «normalitat» és un entramat d’injustícies socials i ecològiques que, en última instància, ens conduïx al col·lapse.
El col·lapse de la civilització industrial capitalista
Per entendre este imprudent procés de reconstrucció, cal situar-lo dins d’un context més ampli: el col·lapse de la civilització industrial capitalista contemporània. El caos climàtic és només la punta de l’iceberg, una manifestació visible d’un sistema que ha sigut dissenyat per sobrepassar els límits del planeta. I el resultat esta molt clar: manquen recursos, sobren residus i es multipliquen els punts d’inflexió a partir dels quals el sistema es desconfigura i es precipita a l’abisme.
L’estructura que ara s’ensorra s’ha sustentat en la creença de l’inexhaurible creixement econòmic, la dependència dels combustibles fòssils i l’explotació desmesurada dels recursos naturals. Els negacionismes, des del dur fins als més subtils, com el tecnooptimisme que promet solucions màgiques, només agreugen la situació. La dana no és un episodi aïllat: és el reflex d’un mode de vida en crisi profunda, que continua negant les evidències i que, en comptes d’assumir la seua fallida, preferix la continuïtat d’un model que accelera la nostra autodestrucció.
És cert que cal una ajuda d’urgència per a les poblacions afectades, feta des de paràmetres de justícia social, i que cal exigir responsabilitats polítiques a aquells que no saberen gestionar la catàstrofe i es neguen a retirar-se amb un mínim de dignitat. Però també cal reconéixer que el col·lapse ecosocial no és un problema futurible, sinó present. Les catàstrofes climàtiques, com les danes, les onades de calor extremes, els incendis, les sequeres o noves pandèmies, són sols les manifestacions inicials d’un sistema global que ha superat els límits ecològics. En este problemàtic context, la reconstrucció tal com s’ha plantejat fins ara no només és inviable i irresponsable, sinó que és part del problema estructural de fons.
Deconstrucció més decreixement: una alternativa imprescindible
Davant d’este escenari, la deconstrucció no és només una opció, sinó una necessitat radical. La deconstrucció és el procés d’analitzar, qüestionar i desmantellar les estructures, sistemes, idees o pràctiques establertes per tal d’identificar i desafiar les seues bases, contradiccions i implicacions. Este concepte s’ha ampliat per aplicar-se a diversos camps com l’arquitectura, la política, l’ecologia i la cultura.
Dins les coordenades marcades pel col·lapse ecosocial i la crisi climàtica, la deconstrucció fa referència a la necessitat de desmantellar no només les infraestructures físiques i territorials insostenibles, sinó també els imaginaris, valors i sistemes econòmics i socials que legitimen i perpetuen la destrucció ambiental i l’explotació. Desconstruir no és només desarticular les infraestructures físiques, sinó també els discursos, les estructures i les pràctiques que han legitimat el creixement insostenible. Este procés implica qüestionar el model de creixement il·limitat, repensar les relacions amb la natura i construir alternatives basades en la sostenibilitat, el decreixement, l’emancipació de tota mena d’explotacions i la convivència harmoniosa amb els límits del planeta. La deconstrucció, per tant, no és una simple destrucció, sinó una acció transformadora que permet obrir camins cap a un futur més just i resilient.
La deconstrucció implica una aposta pel decreixement, un concepte que qüestiona la fal·làcia del creixement econòmic constant com a motor del progrés. Lluny de suposar una pèrdua de benestar, el decreixement proposa redefinir les nostres prioritats, ajustant-les als límits del planeta. És un model que prioritza el benestar comunitari, la restauració dels ecosistemes i el respecte pels ritmes naturals. A més, el decreixement ens convida a replantejar la nostra relació amb el territori, no com un espai a explotar, sinó com un lloc on la vida i l’equilibri ecològic són prioritaris.
Això exigix canvis estructurals profunds en la manera de consumir, produir i organitzar-nos, des d’una perspectiva local però amb una visió global. Este procés és complex i requerix trencar amb les inèrcies del sistema actual, però és l’únic camí viable per evitar que la destrucció es convertisca en el desolador panorama de la nostra societat, el que molt gràficament representaven aquelles dantesques imatges de cotxes amuntegats en les autovies i carrers de les localitats devastades per la barrancada del 29 d’octubre de 2024.
Adaptació profunda: cap a la postnormalitat
El concepte d’adaptació profunda, desenvolupat per Jem Bendell i Rupert Read, ens oferix un marc essencial per entendre com hem d’afrontar esta transició. L’adaptació profunda no és només una estratègia tècnica per mitigar els efectes de les crisis, sinó un canvi profund en la nostra manera d’entendre el món i viure-hi. Este enfocament partix de l’acceptació que hem entrat en el que podriem anomenar una era de postnormalitat, on els patrons del passat ja no són vàlids i on cal deixar enrere les idees d’un creixement il·limitat. Arriba l’era de l’escassetat, l’era de les conseqüències. L’adaptació profunda, que propugna acceptar el col·lapse civilitzacional que obri pas a la postnormalitat, ens convida a reconéixer la inviabilitat de les estructures socials, econòmiques i polítiques actuals, i que el canvi necessari implica redefinir completament les nostres prioritats com a societat. Acceptar esta postnormalitat significa reconéixer que els canvis necessaris no poden limitar-se a xicotetes reformes o ajustos, sinó que han de ser transformacions profundes que abracen el decreixement i la regeneració ecològica.
Només a través d’una adaptació profunda, que íntegre la deconstrucció del vell sistema, l’abandonament del creixement il·limitat i l’acceptació de nous models de convivència amb el planeta, podrem construir una resposta sòlida i sostinguda al col·lapse ecosocial. Esta adaptació és un procés llarg i difícil, però és l’única opció per encarar el futur amb esperança i responsabilitat col·lectiva. No cal ser ingenus, les inèrcies materials i psíquiques produïdes per la civilització industrial capitalista no es capgiren de la nit al dia. El més probable és que una gran part de la població siga enormement reactiva a canviar els seus hàbits, preferint solucions polítiques autoritàries o feixistes, que als seus ulls els garantisquen la il·lusió de la vella normalitat. Així que no es pot ser massa optimistes.
Amb tot, el panorama sols oferix una solució viable: reconstrucció no, deconstrucció sí. Esta és l’única resposta possible davant la crisi ecosocial en marxa. Apostar per la deconstrucció implica vincular la nostra acció al decreixement, acceptar la postnormalitat com a nou paradigma i assumir l’adaptació profunda com a horitzó. La dana de València no és més que un recordatori que el col·lapse no és futurible, sinó que ja és aquí. Enfront d’esta realitat, el camí de la reconstrucció no només és insuficient, sinó profundament perillós, per contraproduent. La supervivència no implica reconstruir, sinó deconstruir per tornar a començar des de bases realment sostenibles i veritablement resilients.
