La setmana passada, Carlos Mazón s’acomiadà en gran com a president en funcions de la Generalitat Valenciana amb un reel compartit en les seues xarxes socials que tenia de fons una cançó de moda, La perla, de l’àlbum Lux de Rosalía, i el tall no podia ser més perfecte, perquè el tros elegit per als pocs segons que durava el vídeo de l’arribada dels consellers i conselleres al Palau de la Generalitat, ell baixant les escales eixancat i alguns moments de l’últim Ple com a cap del Consell era la tornada del tema, que diu així: la decepción local / rompecorazones nacional / un terrorista emocional / el mayor desastre mundial / es una perla, nadie se fía / es una perla, una de mucho cuidao. Evidentment, la lletra no va passar desapercebuda a ningú, i molts vam pensar que havia esperat al seu últim dia al capdavant del Govern valencià per a dir-nos, per fi i almenys, una veritat. He de confessar que quan me’n vaig assabentar, de veritat, me’n feia creus. És de pel·lícula, tan surrealista que només podia venir d’un polític del PP. La primera cosa que vaig pensar fou: aquest home pot ser més talòs? I la resposta és un no rotund.
Hi ha precedents d’empastrades com aquesta. Fa uns quants anys, el Partit Popular animava el míting de M. Rajoy a València amb la cançó La mordidita (2015) del porto-riqueny Ricky Martin. En el cas que ens ocupa, crec que és important diferenciar si el muntatge el va fer el mateix Mazón o el seu community manager. Si és obra del ja expresident, es confirma la sospita que tenia que està tocat del perol, i probablement pateix l’efecte Dunning-Kruger, un biaix cognitiu segons el qual és tan curt d’enteniment que no és capaç d’adonar-se de com d’inepte que és. En canvi, si fou el gestor de comunitats en línia, s’evidencia que fins i tot una persona ben pròxima a ell està en contra seua, li la tenia jurada i aquesta ha sigut la seua venjança. Si és així, qui ha elegit la cançó es mereix un augment de salari o un premi pel bon treball fet, i no els guardaespatles que l’acompanyaven el fatídic 29 d’octubre. Per a mi, eixa persona és un ídol, un geni que mereix la meua admiració més absoluta, perquè després de tretze mesos escrivint articles sobre Mazón, m’havia quedat ja sense epítets per a definir-lo, i ha sigut una cançó allò que millor l’ha retratat, ja que no hi ha una descripció millor per a semblant personatge.
Personalment, em costa creure que Mazón siga tan totxo per a elegir eixa cançó, i això que era en castellà, que si arriba a ser en anglés… Jo tinc diverses hipòtesis sobre aquest succeït. Potser sabia que Rosalía, una de les nostres artistes més internacionals, acabava de traure disc i va voler posar un dels seus temes d’acompanyament musical sense ni molestar-se a escoltar la lletra, que parla molt negativament d’algú. També hi ha la possibilitat que tinguera un rampell de sinceritat després de veure-s’hi tan identificat, o que el subconscient (altres diran el karma) el traïra i per una vegada, en comptes d’una mentida, publicara per equivocació una veritat. Fins i tot podria haver pensat: per al temps que m’hi he d’estar, no m’hi vull encaparrar. Que cadascú trie l’opció que vulga, però seguint la navalla d’Occam, la solució més senzilla (que és un cap de suro) és probablement la més correcta. Ara bé, que siga coincidència o mala bava és una cosa que a hores d’ara encara no tinc clara. Ho dic perquè també fa l’efecte que s’estiga burlant novament de tots els valencians i valencianes. Recordem que aquest obtús ha estat un any rient-se a la cara de tots nosaltres, especialment dels familiars de les víctimes de la tragèdia. O siga que si és conya, és un psicòpata de frenopàtic.
A les poques hores de circular el vídeo, es veu que algú que se l’estima li degué dir: Carlos, ¿tu saps que la cançó eixa que has pujat diu coses com el rey de la 13 14 / no sabe lo que es cotizar / él es el centro del mundo / por fin vas a terapia, vas al psicólogo y también psiquiatra / pero de qué te sirve si siempre mientes más que hablas / te harán un monumento a la deshonestidad // siempre se autoinvita / ser bala perdida es su especialidad / la lealtad y la fidelidad / es un idioma que nunca entenderá? Va copsar tard la lletra, com tot en ell, i imagine que li van suggerir que canviara de cançó. Una llàstima, per a una cosa que fa bé i va i la lleva. I damunt la substitueix per Divinize, un tema que està en català (i en anglés), eixa llengua que ell parla, utilitza i estima tantíssim, que defensa a capa i espasa i que protegeix a tota ultrança.
Òbric un parèntesi. Rosalía ha aconseguit una cosa insòlita en la llista de Los 40 Principales que molts pocs artistes han assolit, i és entrar-hi directament com a número 1 amb Dios es un stalker i, a la setmana següent, mantindre’s en eixa posició amb La perla. Soc una persona curiosa, lingüísticament encara més, i des del moment en què vaig escoltar aquesta cançó, estava molt intrigat per saber què vol dir l’al·lusió a el rey de la 13 14. I resulta que l’expressió fer la 13 14 prové del món dels tallers mecànics, on s’envia els aprenents a buscar una clau que no existeix, perquè la numeració d’aquestes ferramentes sempre comença per un nombre parell (12-13, 14-15). La broma serveix per a prendre el pèl al novell. Amb el temps, la frase ha passat a significar enganyar, estafar o jugar una mala passada. Rosalía l’usa per a indicar que algú és un expert en falsedats, un mestre de la manipulació emocional i la traïció. En el context de la cançó, reforça la idea que el personatge no solament va fallar, sinó que ho va fer de manera conscient i calculada. Desgraciadament, Mazón és el rei de les 20.11 h. Tanque el parèntesi.
La veritat és que no tinc clar si quan Rosalía va compondre aquesta cançó realment pensava en el seu exnóvio Rauw Alejandro o en Carlos Mazón, perquè sembla escrita per al nostre ingrat expresident. Lamentablement, la vida d’aquest senyor és com la dels sants, que és coneguda per tothom. Al carrer es parla del desafortunat vídeo de Mazón compartit en Instagram, però això és segons es mire, perquè jo el trobe molt adequat, ja que l’autodefineix tal qual és i perquè, encara que siga a través d’una cançó, repetisc, aquest mentider compulsiu per primera vegada en aquest últim i llarg any ha dit una veritat. De fet, potser ha sigut l’única volta que n’ha amollat una en tot el seu mandat. Li ha eixit de l’ànima, i això em recorda aquelles paraules que va pronunciar en la inauguració de l’edició de FITUR d’enguany i que són ja memorables: porque una mentira, por muy bien contada, y yo sé de eso, solo acaba siendo una mentira antes o después. No hi ha dubte, doncs, que la lletra de la cançó és molt apropiada, li va com l’anell al dit.
Sí, la composició de Rosalía li va que ni pintada, però hi ha molts altres temes que també podrien haver acompanyat qualsevol vídeo sobre la figura de Mazón. Per exemple, Es una lata el trabajar (1973), de Luis Aguilé; Ese hombre (1979), de la gran Rocío Jurado; Un velero llamado libertad (1980), de José Luis Perales; Rata de dos patas (2000), de Paquita la del Barrio; Camals mullats (2008), de La Gossa Sorda; Ojalá no te hubiera conocido nunca (2017), del grup No me pises que llevo chanclas; Lladres de sobretaula (2025), de La Raíz, Malifeta i Zoo. Convide els lectors a escoltar totes aquestes cançons i comprovaran que també serien molt encertades per a l’acomiadament de Mazón, juntament amb Adiós con el corazón, atribuïda al compositor Santo Rubio.
I és que, en realitat, la vida i miracles de Mazón dona per a tot un musical de Broadway. El repertori podria estar format per Sarandonga (2001), de Lolita Flores, en homenatge al famós dinarot en El Ventorro el dia d’autos; Juntos (1981), de Paloma San Basilio, per la comensal que l’acompanyava aquell dia; Devuélveme a mi chica (1985), de Hombres G, pel canvi de roba i el jersey amarillo amb què va aparéixer pel CECOPI; Caminando por la vida (2005), de Melendi, per l’agradable passeig, sin pausa pero sin prisa, fins al pàrquing on tenia el cotxe Maribel Vilaplana; Años 80 (2001), de Los Piratas, per l’allau de versions diferents sobre les hores d’aquella vesprada; Y nos metimos en el coche (1988), de Mecano, per allò que ara diuen que la periodista el va portar en el seu vehicle fins al Palau de la Generalitat; La raja de tu falda (1999), d’Estopa, perquè ell manté que hi va anar a peu i sol per tal de no tindre cap accident de trànsit; Teléfono (2019), d’Aitana, perquè va assegurar que algunes telefonades no les va atendre atés que duia el mòbil en la motxilla. I, sens dubte, podria cloure l’espectacle amb la cançó infantil Vamos a contar mentiras, que en realitat és el tema que més domina ja que és el que ha estat fent durant l’últim any i el té ben assajat. Tralará.
Fet i fet, quan créiem que Mazón no podia ficar més la pota, ens sorprén i se supera. No hi ha més que deixar-lo fer. No esperàvem res d’ell i, tot i així, aconsegueix decebre’ns. Fins a l’últim dia donant la nota, mai millor dit. Aquest home és un mem, però de mal gust. Una de dos: o té poques llums, el pobre, o qui li gestiona les xarxes li tenia ganes i ho ha fet a propòsit. Són tan curts que ni escolten la lletra, o bé s’estan rient de tothom una vegada més. Quina colla! En qualsevol cas, s’ha definit perfectament i mai abans s’havien dit tantes grans veritats sobre ell. És un desastre local, autonòmic, nacional i internacional, el mayor desastre mundial com diu la cantant catalana. A partir d’ara, la cançó de Rosalía serà per sempre la banda sonora de Mazón, una perla d’a xavo, la pedra preciosa d’un joier anomenat Govern valencià, el pitjor que hem tingut mai a casa nostra.
