Alacant és una ciutat entrenada en l’art de perdre. Però no com per accident ni per fatalitat. No. Allí, com ací, es perd amb disciplina. Amb elegància. Amb una alegria estranya, com si cada derrota fora una paella ben feta: plena de coses que no tocaven, però amb el gra solt. Una ciutat que ha sabut convertir la resignació en estil i l’abandó en filosofia urbana. Ara, el PP i Vox han pactat per salvar els números de l’Ajuntament —una faena d’equilibrisme comptable i malabars ideològics— a canvi d’una perla enverinada: declarar Alacant “ciutat castellanoparlant”. Com si la llengua fora una plaga bíblica i el valencià, un cas de lepra. També han acordat retallar en despeses socials per mantindre les rebaixes de l’IBI, atendre els indrets saturats de soroll per salvar el cant subtil de cada racó i millorar les ajudes…, però només per a la gent “arrelada”. És a dir: si acabes d’arribar, espera’t. O millor: torna al teu lloc, que ací ja som molts i parlem massa malament.
Entre tanta reforma i tanta retòrica buida, em ve al cap una escena de Terminus, de Joan Benesiu. Teresa, de menuda, va anar amb son pare a veure l’Hèrcules contra el Madrid. L’Hèrcules va marcar primer. Però després Stielike —un alemany prim, amb cabells llargs i cara seriosa, com de funcionari eficient— va empatar. I el públic, contra tot pronòstic, va esclatar d’alegria. “El més sorprenent, però, fou que el públic esclatà amb aquell gol com si haguera estat marcat per l’Hèrcules. El pare de Teresa no s’ho podia creure. A Teresa, per contra, li semblà que, per primera vegada, començava a entendre moltes coses. […] Aquell dia Teresa sabé qui eren els seus.” Aplaudir el contrari. Sentir que l’enemic et representa millor que els teus. Ser feliç quan et claven un gol, només perquè el marca algú de nom estranger i camisa planxada. També això és una manera de viure. Una manera molt d’ací, per cert. Desaparèixer perquè celebres els èxits dels altres és una derrota sense dignitat. Potser per això Teresa va saber qui eren els seus.
I jo, en canvi, no ho tinc gens clar. Cada vegada que intente reconèixer els meus, em trobe envoltat d’autoodi, de silencis còmodes, de gent que renega de qui és com si fora una obligació. Com si parlar valencià fora una falta d’educació. Com si defensar el que és propi fora un símptoma de rancúnia, una molèstia per als altres. I així, entre hostilitats i vergonyes, anem esborrant-nos del mapa, amb un somriure educat i un accent corregit. I així vaig fent, intentant no aplaudir quan el contrari marca, mentre al meu voltant els crits d’alegria sonen cada vegada més forts. No m’hi he acostumat, ni vull. Però comença a fer molta calor. I, a poc a poc, m’adorm. El cansament d’anar a contracorrent, la sensació que res no canvia, em va apagant. Fins que, de sobte, em desperta la mirada d’algú que no abaixa els ulls i em diu: “Bon dia, recorda que hem guanyat la votació del valencià”. O una veu que s’obri pas entre el soroll, neta i ferma, com una finestra oberta quan ja no esperaves aire. Per sort, encara queda gent, a Alacant, heroica. Gent que no es disfressa, que no demana perdó pel que estima. Gent que no busca ombra, que no s’amaga darrere del ventilador ni de cap excusa fàcil. Gent que obri finestres i manté la veu clara. Gent que parla sense por. Gent que, com Teresa, encara sap qui són els seus. I ho diu. I ho celebra.
