Sense cap mena de dubte, l’estat de Qatar, el país de les grans reserves de gas i de petroli, és el veritable guanyador d’aquest mundial de futbol, ja que, a base de duros, la seua imatge quedarà reforçada. Al mateix temps, el mundial ens obligarà a parlar —més encara— d’hipocresia, quan les democràcies europees es vanten de defensar els nostres drets més fonamentals, els humans. I que no ens vinguen amb el conte de la bona organització, perquè no podrem tancar els ulls per no veure com, «presumptament», s’han pervertit alguns membres de les institucions europees. Hi ha una lliçó molt vella que ja sabíem, però que aquest mundial ha deixat més evident encara per a la història, per a les velles i noves generacions: la demostració que amb «duros» es pot comprar tot. Uns «duros» que, en aquesta vida, ens poden fer oblidar —a gairebé tots— la democràcia i els drets humans. Segur que no aniran molt lluny amb les investigacions de «presumpta» corrupció per por que tanquen l’aixeta del gas i del petroli.
El diumenge, abans del partit, amb Messi o amb Mbappé, Qatar ja havia guanyat el Mundial, ja que l’emirat era l’amo del PSG —l’havia comprat en el 2011— i, per tant, en la final, un dels dos havia de ser el campió. Potser, per això, Messi es va deixar posar aquella extravagant túnica negra per aixecar la copa. Un gest que només es podia entendre pel seu contracte amb Qatar. Diuen que en un altre escenari Messi no s’haguera deixat posar la túnica que el ridiculitzava, ja que desgraciava el moment, la imatge de l’equip argentí: Messi amb la túnica i la resta de jugadors amb la seua camiseta argentina. Una fotografia que demostrava una altra variant de la vella lliçó: qui paga mana. Caldria que s’analitzarà quins diaris espanyols optaren, i per què, en les seues portades, per la imatge de Messi amb túnica o sense. Es tracta de tota una declaració d’intencions i de simpaties, però això seria una altra història, un altre tema per a una altra columna.
Un altre dels perdedors d’aquesta final és el futbol mateix i, sobretot, el jugador Amir Nasr-Azadani, el futbolista iraní condemnat a mort per recolzar els drets de les dones. Defensar aquest dret, en el seu país, és un delicte anomenat «moharebeh», és a dir, enemistat amb Déu. Si no es posa remei, l’executaran en la forca. El jugador s’ha quedat sol. No he vist mostres de solidaritat, ni de la FIFA, ni de l’organització, ni dels futbolistes. L’únic moment de protesta contra la repressió que vaig veure va ser el que protagonitzaren els futbolistes iranís, un parell de minuts abans del seu partit contra Anglaterra, quan es negaren a cantar l’himne.
No vull negar que Argentina i Messi van guanyar també aquest mundial. Argentina va guanyar perquè viu la passió del futbol com cap altre país del món. Un país que, amb una victòria com aquesta, oblida, per uns moments, per uns dies, la misèria social i política en què viu. Un país que, malgrat tenir de tot, viu devastat i en situació de pobresa. I Messi ha guanyat i ha vençut el fantasma de Maradona que el tenia acoquinat. El meu amic Jordi Boladeras, des de Sant Vicenç dels Horts, m’ho va descriure de manera irònica, uns minuts després del partit: «Voro, crec que la victòria d’avui d’Argentina està clarament inspirada per Maradona i pels napolitans des del cel. Messi no ha tingut res a veure». Com que sóc un amant de la ciutat de Nàpols, li vaig contestar: «totalment d’acord». No és així, però. Malgrat tenir millor currículum, Messi no emocionava com Maradona i els argentins no el volien tant. Deien que no tenia sang, que no liderava l’equip… No estava considerat un autèntic argentí. Messi, amb aquest mundial i aquesta victòria, ha trencat aquella imatge i els argentins, finalment, l’han vist com un paio amb ànima.
I no em vull oblidar que molts culés també s’han sentit vencedors contra els locutors de Televisió Espanyola que clarament volien que guanyara França. Després de no sé quants anys de voler-nos encolomar el rotllo de la hispanitat, volien que perdera Argentina. Volien que guanyara França pel mateix motiu que els barcelonistes desitjaven la victòria d’Argentina. Era per Messi, que ha estat un dels grans jugadors de la història del Barça. Una història que al meu modest entendre s’ha acabat, perquè mai no hi ha bones segones parts. La faena de Messi en el Barça ja està feta i no és poca.
